Quan l'Uni torni aquesta tarda a Girona per començar les vacances, Noemí Jordana farà una estona que haurà acabat la seva segona jornada com a mestra substituta del CEIP Ramon Muntaner de Peralada. Tal com raja.

Aquesta és una història que mereix ser explicada sense adjectius grandiloqüents. No cal, la grandesa traspua sola. Il·lustra l'excepcionalitat d'aquesta jugadora (passaran dies abans no hi posi el prefix ex-) i la singularitat d'aquest club que ja encadena tres temporades qüestionant el poder establert. Dimecres passat, acabat el partit de Salamanca i amb la derrota a les cames i al cap, Noemí Jordana va agafar un cotxe de lloguer i es va plantar de matinada a Madrid. Leo Rodríguez la va acompanyar perquè no hi anés sola, aprofitant que té família a Madrid. L'objectiu de Jordana era ser tan aviat com fos possible a Torelló, el seu poble, on viuen els seus pares.

L'endemà, divendres passat, vigília del que podia ser l'últim partit de la temporada, a l'entrenament del matí hi faltava una jugadora, i no qualsevol. Noe Jordana, que és mestra especialitzada en educació especial, feia dos anys que s'havia apuntat a les llistes del Departament d'Ensenyament per cobrir baixes, en previsió d'una retirada del bàsquet que intuïa no llunyana. Llei de Murphy, la primera feina li ha vingut ara i el primer dia de feina era divendres passat, just quan l'anunci de la seva retirada ocupava la portada de L'Esportiu. Més d'un matiner que ja havia obert el diari es va sorprendre de veure-la allà.

L'endemà, dissabte, a la sessió de tir del matí, Noe Jordana tampoc hi era. Just a aquella hora enterrava el seu avi, el pare de Ramon Jordana, a Torelló. Vet aquí la pressa per tornar de Salamanca. Només unes hores més tard es carregava l'equip a l'esquena per tombar el Perfumerías Avenida i forçar el desempat, conscient que dilluns podria viatjar a Salamanca perquè ahir, dimarts, l'escola de Peralada (com moltes a Catalunya) feia festa.

Però no és qüestió que la mestra substituta demani festa el segon dia de feina. Per això, quan Jordana va tocar la seva última pilota com a professional, es va dutxar i va deixar la ciutat on mai l'han disfrutat i tant l'han temut per carretera. Aquest matí, i tot i que ahir l'escola li va fer saber que la dispensava d'anar a treballar avui,l'hauran tornat a veure arribar, baldada després de nou hores a la carretera però amb el somriure de sempre. Per sort, el president Llorenç Biargé i el directiu Cesc Riera s'han ofert generosament a fer torns al volant en els 900 km de tornada. En això de la qualitat humana, l'Uni continua sent un club diferent. Per bé.

La retirada de Noe Jordana i la seva manera d'entendre el bàsquet –impregnada de la seva manera de veure la vida– és una molt mala notícia per a l'esport. Però per poc que traslladi la seva saviesa, determinació i criteri esportiu a les aules, l'escola que la tingui en el seu equip docent veurà com millora el seu nivell. Com ha millorat l'Uni durant sis temporades.