Acce­le­rant

La posada en escena va ser tre­pi­dant, amb ritme i encert per part de tots dos equips. El canell de Tor­rens no va tar­dar a fer-se notar (10 punts i 4/5 tirs ja en el pri­mer par­cial) i, a poc a poc, Espa­nya va aga­far la pauta del par­tit, pas­sant-se la pilota en atac i inco­mo­dant el rival, que, amb tot, tenia recur­sos per no des­pen­jar-se, encara que fos a cop d’indi­vi­du­a­li­tat. Això, ja se sap, mai és un bon negoci i, quan l’encert va decaure, a l’equip francès van aparèixer-li els mal­de­caps. I, sense la tran­sició –un sol con­tra­a­tac a prin­ci­pis del segon quart–, el seu joc era buit i insubs­tan­cial. Dumerc va tor­nar a la pista per res­ca­tar l’equip, però la inèrcia de les de Mon­delo era impa­ra­ble, cor­rent i amb encert de fora (32-20, 15’).

Sense rebot ni argu­ments col·lec­tius –i això que a mit­jan segon quart ja havien sal­tat a la pista les dotze peces–, França va rebre una dosi d’oxi­gen a par­tir de la qua­li­tat de Dumerc i es va acos­tar tímida­ment, per bé que, amb Lyttle fent de tot, el mar­ca­dor havia tor­nat a créixer a la mitja part (39-30).

La tor­nada de ves­ti­dors no faria res més que rati­fi­car la supe­ri­o­ri­tat d’Espa­nya. Mos­se­gant al dar­rere, no només va ofe­gar l’atac rival (1/8 en tirs i 3 pilo­tes per­du­des en sis minuts de ter­cer quart), sinó que el seu dina­misme ofen­siu feia anar de bòlit la defensa fran­cesa (49-33, 26’). Ningú llençaria la tova­llola tan aviat, però era impos­si­ble pen­sar en una remun­tada si Tor­rens i Lyttle esta­ven al nivell que esta­ven. Amb tot, van arri­bar a situar-se a 14 (60-46), però Xar­gay va encar­re­gar-se que fos un miratge. I amb França ja ren­dida, la distància arri­ba­ria a enfi­lar-se fins al 69-46 (36’). Un reci­tal.