L’any passat, que era el primer cop que jugàvem aquesta competició, a Europa, ens va venir de nou estar una setmana fora entre els partits de la lliga italiana i l’Eurocopa... Aquest any l’hem plantejat millor, juguem millor i més en equip; per això ens ha anat bé, de moment.

Per a mi i per a la resta de companyes, l’objectiu és superar-la. I portar el nom de l’equip tan amunt com sigui possible, tant de bo puguem fer-ho i classificar-nos per a la final. Mai abans havíem jugat a Europa.

Sincerament, ens ha anat bé com a col·lectiu. El primer que hi havia en sabia, de bàsquet. Però la veritat és que ens faltava alguna cosa per entendre’ns i comunicar-nos entre nosaltres mateixes, les jugadores, i aquest any sí que s’està donant.

[Riu] Saps què passa? Que em deixen sola per protegir la pintura i com que sempre feia el bloqueig i continuació, cap a dins o cap a fora... No em surten i, per això, tiro. Ho he anat treballant molt per millorar-ho. Des que estava a les Canàries que ho he anat treballant, això: si em deixen sola, tiro. I si tinc el dia i la fico, continuo tirant!

Home, com que no hi havia experiència, sí que es trobava a faltar algú que prengués una decisió, una jugadora veterana. Però això ho hem millorat cada vegada més, aquests finals ajustats que dius van ser al principi de temporada, sobretot. I quan ens hi trobem, sabem que hem de ser mentalment fortes.

Tampoc ho podem dir, encara. Girona té un molt bon equip, amb bones jugadores, i com que no ens hi hem enfrontat, les respecto. Crec que si juguem com ens diu l’entrenador, ajudant-nos entre nosaltres, tindrem opcions. Tampoc podem dir si passarem o no, abans de jugar. I aquesta experiència potser no la teníem, abans, però l’hem anat agafant de manera progressiva des de l’inici.

Sí que és força petita. Però el bàsquet s’hi viu molt. Quan vaig arribar, al·lucinava: et pots creure que cada vegada que ens entrenem el pavelló és ple de gent? Sempre, eh! I en els partits encara més. Hi ha un equip masculí, però juga a lliga dos. El pavelló és gran [3.800 seients] i gairebé s’omple cada partit.

Vaig jugar contra ella l’any passat, quan era al Galatasaray. És clar, a l’Astou Traoré quan jo encara era al Senegal ja la veia jugar amb la selecció. Però encara tenim dos partits de lliga [la conversa va ser dimecres passat] i fins que no els haguem jugat no hi pensem, en l’Uni Girona. Llavors ja ens explicaran quines són les jugadores importants, com juguen, com les podem frenar...

Hi vaig arribar amb 14 anys i m’hi vaig sentir com a casa, amb ells. Perquè no és fàcil arribar a un lloc quan ni tan sols parles l’idioma. Per sort hi havia la Vanessa [Ble] que parlava francès i em va ajudar, també. Al final érem una família.

[Riu] No sé què va passar. Potser que era el meu any, el meu estiu. Sempre el recordaré amb una gran sensació. A la WNBA hi he anat cada any que no he estat en la selecció, perquè si em truca, hi vaig corrents!

I m’agradaria jugar-ne uns quants més, eh! Va ser una experiència genial, no m’ho esperava per res del món. Recordo que m’estava entrenant a la WNBA i em van trucar: i va ser genial, amb l’equip vam fer un gran campionat.

Home, és que som com germanes... Diria que sobretot és això, que som una gran família i hi ha un gran ambient, tant a dins com a fora de la pista. Perquè, en el meu cas mateix, quan vaig arribar... va ser tot tan i tan fàcil: posa’t aquí, fes això... Per això quan em truquen no tinc cap mena de dubte, és com tornar a casa, estic contenta i feliç, entrenant-me bé. Perquè si toca entrenament, s’entrena, si anem a fora o a menjar, ho fem, i ens ho passem igual de bé.

Em serveix d’experiència, sobretot perquè era el meu primer any allà; ara em serveix per veure que vaig fer un pas enrere per poder-ne fer tres endavant. No és que fos una mala experiència, però tampoc va anar com m’esperava quan vaig anar-hi.

Imagina’t, allà s’havia de guanyar, guanyar i guanyar. Deixa’t estar de res més. I estar allà sola, una noia jove amb 19 anys, però bé [riu]. I després a Salamanca ja va ser diferent, com a mínim parlava l’espanyol i podia parlar amb qui volgués, de l’equip o quan sortia al carrer mateix a fer vida normal.

Ni ho sé ni m’ho plantejo. Ara sí que estic treballant en això, per poder jugar de tres, de quatre o de cinc. No vull jugar només sota l’anella, per això miro de treballar el tir. I millorar. Perquè jo sé que puc fer-ho, per això cada vegada que torno al Senegal encara em trobo el meu entrenador, el primer, el que em va ensenyar a jugar, i hi estic treballant cada vegada, m’ajuda.