L’any pas­sat, que era el pri­mer cop que jugàvem aquesta com­pe­tició, a Europa, ens va venir de nou estar una set­mana fora entre els par­tits de la lliga ita­li­ana i l’Euro­copa... Aquest any l’hem plan­te­jat millor, juguem millor i més en equip; per això ens ha anat bé, de moment.

Per a mi i per a la resta de com­pa­nyes, l’objec­tiu és superar-la. I por­tar el nom de l’equip tan amunt com sigui pos­si­ble, tant de bo puguem fer-ho i clas­si­fi­car-nos per a la final. Mai abans havíem jugat a Europa.

Sin­ce­ra­ment, ens ha anat bé com a col·lec­tiu. El pri­mer que hi havia en sabia, de bàsquet. Però la veri­tat és que ens fal­tava alguna cosa per enten­dre’ns i comu­ni­car-nos entre nosal­tres matei­xes, les juga­do­res, i aquest any sí que s’està donant.

[Riu] Saps què passa? Que em dei­xen sola per pro­te­gir la pin­tura i com que sem­pre feia el blo­queig i con­ti­nu­ació, cap a dins o cap a fora... No em sur­ten i, per això, tiro. Ho he anat tre­ba­llant molt per millo­rar-ho. Des que estava a les Canàries que ho he anat tre­ba­llant, això: si em dei­xen sola, tiro. I si tinc el dia i la fico, con­ti­nuo tirant!

Home, com que no hi havia experiència, sí que es tro­bava a fal­tar algú que prengués una decisió, una juga­dora vete­rana. Però això ho hem millo­rat cada vegada més, aquests finals ajus­tats que dius van ser al prin­cipi de tem­po­rada, sobre­tot. I quan ens hi tro­bem, sabem que hem de ser men­tal­ment for­tes.

Tam­poc ho podem dir, encara. Girona té un molt bon equip, amb bones juga­do­res, i com que no ens hi hem enfron­tat, les res­pecto. Crec que si juguem com ens diu l’entre­na­dor, aju­dant-nos entre nosal­tres, tin­drem opci­ons. Tam­poc podem dir si pas­sa­rem o no, abans de jugar. I aquesta experiència pot­ser no la teníem, abans, però l’hem anat aga­fant de manera pro­gres­siva des de l’inici.

Sí que és força petita. Però el bàsquet s’hi viu molt. Quan vaig arri­bar, al·luci­nava: et pots creure que cada vegada que ens entre­nem el pavelló és ple de gent? Sem­pre, eh! I en els par­tits encara més. Hi ha un equip mas­culí, però juga a lliga dos. El pavelló és gran [3.800 seients] i gai­rebé s’omple cada par­tit.

Vaig jugar con­tra ella l’any pas­sat, quan era al Gala­ta­sa­ray. És clar, a l’Astou Traoré quan jo encara era al Sene­gal ja la veia jugar amb la selecció. Però encara tenim dos par­tits de lliga [la con­versa va ser dime­cres pas­sat] i fins que no els haguem jugat no hi pen­sem, en l’Uni Girona. Lla­vors ja ens expli­ca­ran qui­nes són les juga­do­res impor­tants, com juguen, com les podem fre­nar...

Hi vaig arri­bar amb 14 anys i m’hi vaig sen­tir com a casa, amb ells. Perquè no és fàcil arri­bar a un lloc quan ni tan sols par­les l’idi­oma. Per sort hi havia la Vanessa [Ble] que par­lava francès i em va aju­dar, també. Al final érem una família.

[Riu] No sé què va pas­sar. Pot­ser que era el meu any, el meu estiu. Sem­pre el recor­daré amb una gran sen­sació. A la WNBA hi he anat cada any que no he estat en la selecció, perquè si em truca, hi vaig cor­rents!

I m’agra­da­ria jugar-ne uns quants més, eh! Va ser una experiència genial, no m’ho espe­rava per res del món. Recordo que m’estava entre­nant a la WNBA i em van tru­car: i va ser genial, amb l’equip vam fer un gran cam­pi­o­nat.

Home, és que som com ger­ma­nes... Diria que sobre­tot és això, que som una gran família i hi ha un gran ambi­ent, tant a dins com a fora de la pista. Perquè, en el meu cas mateix, quan vaig arri­bar... va ser tot tan i tan fàcil: posa’t aquí, fes això... Per això quan em tru­quen no tinc cap mena de dubte, és com tor­nar a casa, estic con­tenta i feliç, entre­nant-me bé. Perquè si toca entre­na­ment, s’entrena, si anem a fora o a men­jar, ho fem, i ens ho pas­sem igual de bé.

Em ser­veix d’experiència, sobre­tot perquè era el meu pri­mer any allà; ara em ser­veix per veure que vaig fer un pas enrere per poder-ne fer tres enda­vant. No és que fos una mala experiència, però tam­poc va anar com m’espe­rava quan vaig anar-hi.

Ima­gina’t, allà s’havia de gua­nyar, gua­nyar i gua­nyar. Deixa’t estar de res més. I estar allà sola, una noia jove amb 19 anys, però bé [riu]. I després a Sala­manca ja va ser dife­rent, com a mínim par­lava l’espa­nyol i podia par­lar amb qui volgués, de l’equip o quan sor­tia al car­rer mateix a fer vida nor­mal.

Ni ho sé ni m’ho plan­tejo. Ara sí que estic tre­ba­llant en això, per poder jugar de tres, de qua­tre o de cinc. No vull jugar només sota l’ane­lla, per això miro de tre­ba­llar el tir. I millo­rar. Perquè jo sé que puc fer-ho, per això cada vegada que torno al Sene­gal encara em trobo el meu entre­na­dor, el pri­mer, el que em va ense­nyar a jugar, i hi estic tre­ba­llant cada vegada, m’ajuda.