El Ragusa té equip sènior des del 1998, però fins a la temporada 2013/14 no va tocar la màxima categoria, l’A-1 italiana. Ho va fer per mèrits esportius, com cinc anys abans ho havia fet per pujar a l’A-2. Des que va pujar a la màxima categoria, el club sicilià ha tingut prou recursos econòmics i encert de plantejaments per estar sempre en l’elit. Aquesta és la seva segona temporada a Europa. El curs passat va quedar primer de grup (5-1) i va perdre en l’eliminatòria de 16 contra el Galatasaray.

En només cinc temporades entre els grans, el Virtus Eirene ja ha guanyat una copa (2016) contra el poderós Schio (70-67) en una petita revenja de l’equip sicilià contra el que l’havia derrotat en les dues finals de lliga anteriors. Sí, els dos primers anys en la màxima categoria, i ja jugava finals.

Tampoc era estrany, perquè a Itàlia la crisi econòmica castigava el bàsquet –i molt més el femení– i amb nordamericanes del perfil de les pivots Ashley Walker –ara a Venècia després d’haver passat per Schio– i Plenette Pierson –tres anells de WNBA, un com a titular, i amb onze anys d’experiència en primeres espases d’Europa– i de la base Riquna Williams –subcampiona WNBA 2017 i ara a Venècia– l’equip estava ben argumentat.

Per Ragusa també hi han passat Erlana Larkins –quatre anys a Turquia, un a l’Olympiacòs i titular en l’última WNBA– i, la més coneguda, Laura Nicholls, ara a l’Avenida.

Després d’haver jugat les finals els dos primers anys a l’A-1, el Ragusa no hi ha tornat. Va caure a semifinals (2016) i el curs passat va quedar fora de les semifinals. Ara va tercer (10-5), posició que li va prendre al Lucca en superar-lo diumenge a domicili.

Un dels grans arguments del Ragusa és la seva pista. El PalaMinardi es va construir coincidint amb la primera temporada de l’equip sènior. Té 3.800 seients i, si no s’omple sempre, molt sovint voreja el ple.