Era un estiu, el 1982, quan la generació EGB obria els ulls de matinada, atenta al transistor, amb l’inesperat triomf de Corbalán, Epi i Iturriaga contra els Estats Units en el mundial de Colòmbia, a Cali. Espanya va lluitar per primer cop en aquesta competició per les medalles. El quart lloc final va ser el precedent del primer gran èxit a Saitama (Japó), el 2006, de la generació dels júniors d’or. Espanya pujava al capdamunt del podi en una copa del món després de superar Grècia, i abans, en les semifinals, l’Argentina, gràcies en part a un triple errat en els darrers segons per Nocioni. En aquell partit hi havia Marc Gasol (com a dotzè jugador), Rudy i Scola.

Avui revaliden aquell duel, a les 14 h al Wukesong Sport Arena de Pequín, espanyols i argentins en la final del mundial de la Xina, en la tercera ocasió en què els de Scariolo aspiren a les medalles. Abans, però, hi ha una trajectòria brutal i de llegenda per a un grup que ha sabut heretar gens i competitivitat al llarg dels anys tot i els relleus i les baixes: deu medalles en els últims tretze anys en mundials (un or), Jocs Olímpics (dues plates i un bronze) i europeus (tres ors, una plata i dos bronzes).

Sense Pau Gasol, Sergio Rodríguez, Abrines, Mirotic i Ibaka, l’equip espanyol ha arribat a la final gràcies a la seva experiència i la seva lectura al llarg d’una competició, la fortalesa mental (sobretot contra Austràlia), una excel·lent defensa a partir de la segona fase i el treball tàctic del tècnic italià. Menys talent, però el mateix caràcter competitiu. Uns arguments que també llueix l’Argentina, que explota la seva alta intensitat i que ha sabut fer una transició perfecta cap a una renovació efectiva, liderada per Campazzo i amb el suport dels galons d’un gran Scola (39 anys). El duel amb Marc Gasol, que podria ser el segon jugador a guanyar mundial i NBA la mateixa temporada després de Lamar Odom, està servit.