M’hi vaig posar el 2010, quan tenia uns deu anys. Primer volia jugar a futbol. M’agradava més, però era difícil a l’escola fer-ho. Vaig veure uns amics que jugaven a bàsquet i vaig decidir provar-ho. La meva germana no jugava però també m’ho va recomanar: “Per què no fas bàsquet si ets alta, i serà més fàcil per a tu?” Al costat de casa tenia una pista i algun estiu ho havia provat, m’anava bé i em va agradar.

Sí, sobretot per l’alçada i pel físic. Un entrenador ho va veure i em va agafar per a un equip de joves jugadores de Dakar.

El director esportiu de l’Uni, Pere Puig, va venir a veure si hi havia jugadores interessants per al club. Tenia 14 anys, em va veure i em va demanar si volia venir cap aquí, si em faria il·lusió jugar a bàsquet a Girona. Em va semblar bé, era una nova experiència per a mi.

Va ser molt dur deixar la família. El primer any a Girona va ser molt complicat per a mi. Tinc una germana i un germà, i deixar-los enrere se’m feia una muntanya. Per sort en Pere al final va ser com un segon pare per a mi aquí. Li estic molt agraïda per tot el que ha fet per mi.

L’idioma no va ser un problema greu, perquè parlo francès i té una certa semblança amb el català. Vaig anar a l’institut Carles Rahola. El primer any no tenia els papers en regla i no podia jugar tots els partits. Al principi els campionats d’Espanya els tenia vedats. Vaig estar quatre mesos només entrenant-me per culpa de qüestions burocràtiques. Tothom insistia a arreglar la situació, sobretot el meu entrador, en Mau Puig.

Com a cadet finalment vaig poder anar al campionat de Catalunya i també al d’Espanya, i allà ja vaig jugar contra jugadores molt i molt bones.

El futbol hi és encara molt més important. La gent el segueix més en tots els sentits; potser les noies juguen més a bàsquet, això sí, cada vegada més.

Hi vaig cada estiu, però la meva família ja té assumit que no m’hi quedaré perquè saben que el bàsquet és molt important per a mi i que si haig de fer una carrera professional en aquest esport, les oportunitats són a Europa.

Com que ja tenia l’ESO vaig deixar una mica de banda els estudis i em van demanar que em concentrés sobretot en el bàsquet perquè seria la manera de millorar. I crec que ho vaig fer.

El rebot, sobretot, perquè cada vegada em trobo al davant jugadores més dures i altes. També que comenci els partits concentrada.

Hi participo alguns matins si no vaig a l’institut. Hi ha molta pressió, en els entrenaments, perquè les jugadores volen més i més. El tracte és molt bo, però ens exigeixen molt també, encara que siguem del segon equip.

Sí. Soc major d’edat, puc fer tots els tràmits jo mateixa. Ara estic amb un permís de treball. Soc professional entre cometes, és clar.

Sí, però sense pressa. El que vull és jugar a nivell professional; el joc que es fa aquí o a Europa està a anys llum del que es juga al Senegal. Astou Ndour, que també és de Dakar, i ha triomfat, és un bon referent per a mi.