FEB

PERE PUIG

DIRECTOR ESPORTIU DE L’UNI GIRONA

“Hem assumit la pressió”

“L’equip cohesionat, la moral alta i bon ambient al vestidor. Són bàsics, i les aspiracions, màximes”

“La competició, molt atractiva, porta el nom “de la Reina”. Què ha fet aquesta institució? Serà el primer cop que hi va”

Conscients
“Jo –i m’hi poso al davant–, els de Girona i les comarques gironines molts cops no hem estat conscients dels perills de la desaparició de clubs, o com en el nostre cas de passos enrere, fins que ens hi hem trobat. Certa irresponsabilitat de la societat o de les institucions o del teixit social han fet que, en el cas de la Unió Esportiva Figueres o l’Akasvayu, el Sant Josep i tants altres, els crits d’alerta del moment no s’hagin escoltat”, adverteix Puig, que sobre els antecedents recorda: “S’ha gaudit del moment, com ara, i no s’ha vist el perill que hi ha”
Patrocini
Jugadores d’aquest nivell són molt professionals, les primeres a buscar solucions davant els problemes

L’Spar City­lift afronta la fase final de l’únic títol FEB que se li resis­teix, com a equip a batre i amb el botxí de les tres dar­re­res finals com a amfi­trió. “Soc molt pati­dor però crec que l’equip hi arriba bé, amb bones sen­sa­ci­ons”, diu l’arqui­tecte de la millor plan­ti­lla mai vista a Girona, ini­ma­gi­na­ble fa onze anys quan el ja lla­vors direc­tor espor­tiu, Pere Puig, assis­tia a la copa a Sala­manca amb les giro­ni­nes encara a Lliga Feme­nina 2.

Ens explica aquest bon moment? Si com­para l’equip d’ara amb el de fa dos anys aquí a Girona...
Bones sen­sa­ci­ons, l’equip cohe­si­o­nat, la moral alta i molt bon ambi­ent al ves­ti­dor. Són ingre­di­ents bàsics per afron­tar una com­pe­tició. Fa tres anys vam arri­bar a la copa amb un equip molt ano­ta­dor que arra­sava els rivals, feia un joc espec­ta­cu­lar i jugava a 80 punts. Però no era capaç de com­pe­tir con­tra els grans, que lla­vors no te’ls tro­ba­ves, fins l’Ave­nida, perquè jugàvem l’Euro­copa i no et tro­ba­ves els equips potents fins després de la copa. Ara arri­bem amb un equip que se sap dosi­fi­car, sap quin és el seu objec­tiu i a qui­nes cites ha d’arri­bar al màxim.
Que la copa es faci a Sala­manca és un doble o res per a ells. Els han gua­nyat els dos dar­rers títols i els últims cinc duels?
Si la féssim ara a Girona seria molt forta, i si em poso a la pell del Sala­manca, la pressió és tota per a ells. Nosal­tres tenim la que ens posem, que és molta perquè volem com­pe­tir per tots els títols. Les cinc victòries no volen dir res, però són coses que afec­ten. Per a nosal­tres era una llosa dur-ne tan­tes con­tra l’Ave­nida i espero que els hàgim tras­pas­sat aquesta pressió.
Fa un any Col­hado lesi­o­nada, Murphy amb les male­tes fetes, Willi­ams hi debu­tava i Núria amb molèsties. Quin canvi, no?
El que hem fet aquest any ha estat avançar els ter­mi­nis, la crisi i la recons­trucció. L’any pas­sat hi anàvem a obrir el parai­gua i arri­bar a la final ja va ser un tri­omf. I dis­pu­tar-la com vam fer-ho... En canvi, aquest any les aspi­ra­ci­ons són màximes.
Se n’aprèn, a ges­ti­o­nar les cri­sis? A l’estiu tenien un equip i ara, a mig curs, és un altre.
No és una situ­ació que puguis tenir pre­vista però se n’aprèn en el sen­tit que pot­ser aquest any ens hi hem anti­ci­pat. De cri­sis sem­pre n’hi ha, i més en el bàsquet femení, entra­des i sor­ti­des. No les hem forçat però sí que les hem ges­ti­o­nat i quan una juga­dora ha dema­nat mar­xar li hem dit que era el moment, que no espe­raríem. Hem tin­gut clar que si volíem arri­bar bé a la copa s’havia de fer abans, encara que costés certa ines­ta­bi­li­tat i cer­tes der­ro­tes que tant de bo no haguéssim tin­gut, tot i que hi havia prou bon equip.
Amb l’equip que tenen ara, tot el que no sigui alçar el títol... Com es ges­ti­ona que juga­do­res d’aquest nivell dema­nin venir?
És la pressió que hem vol­gut tenir perquè també hauríem pogut dir no a Xar­gay, aquesta tem­po­rada. O a Vasic a l’estiu. I la gestió és molt fàcil [riu]. La pape­reta la té l’Èric. Però és molt fàcil: signo tenir juga­do­res d’aquest nivell cada any, perquè són molt pro­fes­si­o­nals. Davant els pro­ble­mes, Laia, Vasic o Marta són les pri­me­res a bus­car solu­ci­ons. Volen gua­nyar i ho posa­ran tot de part seva per fer-ho: no és casu­a­li­tat el seu pal­marès, no bus­quen excu­ses.
La crisi espor­tiva va coin­ci­dir amb les afec­ta­ci­ons del ‘Glòria’.
Va ser dur per al club. I ho és. La gent no n’és cons­ci­ent i ens vam sen­tir molt esti­mats en aquell moment, però no reïx la cam­pa­nya, en empre­ses i ins­ti­tu­ci­ons. Els afi­ci­o­nats omplen Fon­ta­jau però crec que no són cons­ci­ents que pot­ser l’any que ve en lloc d’un pas enrere n’hau­rem de fer cinc. Per eixu­gar el dèficit d’aquesta tem­po­rada, si la gent no ens ajuda, en paga­rem les con­seqüències i després lamen­ta­rem no tenir juga­do­res d’aquest nivell, no poder gua­nyar títols o jugar a Europa.
Des que van pujar a Lliga Feme­nina només que­den l’Ave­nida i el Cadí. Poden arri­bar a des­a­parèixer o bai­xar de cate­go­ria?
No crec que sigui des­a­parèixer i ni jo, ni la junta direc­tiva ni els històrics del club dei­xa­rem que des­a­pa­re­gui. No hi ha un Akas­vayu, però sí pres­su­pos­tos molt con­tro­lats i no per­me­trem que amb el forat que s’ha gene­rat aquest any l’any que ve la maquinària segueixi enda­vant i for­mant plan­ti­lles per gua­nyar títols esti­rant més el braç que la màniga. En paga­rem les con­seqüències, l’any que ve.
Quin equip podrien fer? Des que arriba Núria Martínez...
Girona és petita i tot­hom sap per què Marta Xar­gay va venir. O per què Vasic i Laia Palau són aquí: no podem pagar-los el que la gent es pensa que cobren. No sé si hi seran, però Girona és prou lla­mi­nera perquè no pot ser que cada any en totes les cir­cumstàncies s’ajun­tin els astres com ara i totes aques­tes juga­do­res siguin aquí. Però si fem les coses bé com fins ara i tenim el club equi­li­brat, endreçat i les juga­do­res cobren al dia, aca­barà venint una Chel­sea Grey o juga­do­res que mai diries que podien venir. Crec que el punt d’inflexió és l’arri­bada de Joa­quim Vidal i la de Caye­tano Pérez com a pre­si­dent. Un pas per ser més ambi­ci­o­sos i Núria és el pri­mer i obre la porta a més arri­ba­des.
La final és el 8 de març i quan Pesic era a Girona ja sabem què li pas­sava, a l’Uni, lla­vors.
L’esport femení ha cres­cut. Perquè la soci­e­tat ho ha vol­gut i no pas pels mit­jans que s’hi han posat. Són ínfims. Ara mateix tenim una com­pe­tició molt atrac­tiva i porta el nom “de la Reina”. Què ha fet aquesta ins­ti­tució, per por­tar el nom? Ve d’una herència del Gene­ralísimo, el rei, la reina... I serà el pri­mer cop que hi va, a una final. Ni hi han posat diners, ni han fet esforços, ni hi han anat mai a poten­ciar-la. Fa deu anys, quan vam pujar, vam pro­po­sar bus­car un patro­ci­na­dor, és la com­pe­tició més atrac­tiva d’esport femení i tin­dria recor­re­gut. I encara con­tents, alguns, que hi vagi per pri­mer cop. Però què ha fet? Dei­xant de banda qual­se­vol con­si­de­ració per­so­nal després de l’1 d’octu­bre i el 3 d’octu­bre.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.