Bones sen­sa­ci­ons, l’equip cohe­si­o­nat, la moral alta i molt bon ambi­ent al ves­ti­dor. Són ingre­di­ents bàsics per afron­tar una com­pe­tició. Fa tres anys vam arri­bar a la copa amb un equip molt ano­ta­dor que arra­sava els rivals, feia un joc espec­ta­cu­lar i jugava a 80 punts. Però no era capaç de com­pe­tir con­tra els grans, que lla­vors no te’ls tro­ba­ves, fins l’Ave­nida, perquè jugàvem l’Euro­copa i no et tro­ba­ves els equips potents fins després de la copa. Ara arri­bem amb un equip que se sap dosi­fi­car, sap quin és el seu objec­tiu i a qui­nes cites ha d’arri­bar al màxim.

Si la féssim ara a Girona seria molt forta, i si em poso a la pell del Sala­manca, la pressió és tota per a ells. Nosal­tres tenim la que ens posem, que és molta perquè volem com­pe­tir per tots els títols. Les cinc victòries no volen dir res, però són coses que afec­ten. Per a nosal­tres era una llosa dur-ne tan­tes con­tra l’Ave­nida i espero que els hàgim tras­pas­sat aquesta pressió.

El que hem fet aquest any ha estat avançar els ter­mi­nis, la crisi i la recons­trucció. L’any pas­sat hi anàvem a obrir el parai­gua i arri­bar a la final ja va ser un tri­omf. I dis­pu­tar-la com vam fer-ho... En canvi, aquest any les aspi­ra­ci­ons són màximes.

No és una situ­ació que puguis tenir pre­vista però se n’aprèn en el sen­tit que pot­ser aquest any ens hi hem anti­ci­pat. De cri­sis sem­pre n’hi ha, i més en el bàsquet femení, entra­des i sor­ti­des. No les hem forçat però sí que les hem ges­ti­o­nat i quan una juga­dora ha dema­nat mar­xar li hem dit que era el moment, que no espe­raríem. Hem tin­gut clar que si volíem arri­bar bé a la copa s’havia de fer abans, encara que costés certa ines­ta­bi­li­tat i cer­tes der­ro­tes que tant de bo no haguéssim tin­gut, tot i que hi havia prou bon equip.

És la pressió que hem vol­gut tenir perquè també hauríem pogut dir no a Xar­gay, aquesta tem­po­rada. O a Vasic a l’estiu. I la gestió és molt fàcil [riu]. La pape­reta la té l’Èric. Però és molt fàcil: signo tenir juga­do­res d’aquest nivell cada any, perquè són molt pro­fes­si­o­nals. Davant els pro­ble­mes, Laia, Vasic o Marta són les pri­me­res a bus­car solu­ci­ons. Volen gua­nyar i ho posa­ran tot de part seva per fer-ho: no és casu­a­li­tat el seu pal­marès, no bus­quen excu­ses.

Va ser dur per al club. I ho és. La gent no n’és cons­ci­ent i ens vam sen­tir molt esti­mats en aquell moment, però no reïx la cam­pa­nya, en empre­ses i ins­ti­tu­ci­ons. Els afi­ci­o­nats omplen Fon­ta­jau però crec que no són cons­ci­ents que pot­ser l’any que ve en lloc d’un pas enrere n’hau­rem de fer cinc. Per eixu­gar el dèficit d’aquesta tem­po­rada, si la gent no ens ajuda, en paga­rem les con­seqüències i després lamen­ta­rem no tenir juga­do­res d’aquest nivell, no poder gua­nyar títols o jugar a Europa.

No crec que sigui des­a­parèixer i ni jo, ni la junta direc­tiva ni els històrics del club dei­xa­rem que des­a­pa­re­gui. No hi ha un Akas­vayu, però sí pres­su­pos­tos molt con­tro­lats i no per­me­trem que amb el forat que s’ha gene­rat aquest any l’any que ve la maquinària segueixi enda­vant i for­mant plan­ti­lles per gua­nyar títols esti­rant més el braç que la màniga. En paga­rem les con­seqüències, l’any que ve.

Girona és petita i tot­hom sap per què Marta Xar­gay va venir. O per què Vasic i Laia Palau són aquí: no podem pagar-los el que la gent es pensa que cobren. No sé si hi seran, però Girona és prou lla­mi­nera perquè no pot ser que cada any en totes les cir­cumstàncies s’ajun­tin els astres com ara i totes aques­tes juga­do­res siguin aquí. Però si fem les coses bé com fins ara i tenim el club equi­li­brat, endreçat i les juga­do­res cobren al dia, aca­barà venint una Chel­sea Grey o juga­do­res que mai diries que podien venir. Crec que el punt d’inflexió és l’arri­bada de Joa­quim Vidal i la de Caye­tano Pérez com a pre­si­dent. Un pas per ser més ambi­ci­o­sos i Núria és el pri­mer i obre la porta a més arri­ba­des.

L’esport femení ha cres­cut. Perquè la soci­e­tat ho ha vol­gut i no pas pels mit­jans que s’hi han posat. Són ínfims. Ara mateix tenim una com­pe­tició molt atrac­tiva i porta el nom “de la Reina”. Què ha fet aquesta ins­ti­tució, per por­tar el nom? Ve d’una herència del Gene­ralísimo, el rei, la reina... I serà el pri­mer cop que hi va, a una final. Ni hi han posat diners, ni han fet esforços, ni hi han anat mai a poten­ciar-la. Fa deu anys, quan vam pujar, vam pro­po­sar bus­car un patro­ci­na­dor, és la com­pe­tició més atrac­tiva d’esport femení i tin­dria recor­re­gut. I encara con­tents, alguns, que hi vagi per pri­mer cop. Però què ha fet? Dei­xant de banda qual­se­vol con­si­de­ració per­so­nal després de l’1 d’octu­bre i el 3 d’octu­bre.