Per fer un balanç de qualsevol situació, sempre s’ha de tenir en compte el context. El club va ser molt clar amb mi. El pressupost seria un dels més baixos de la categoria. El primer any vam jugar el play-off i aquesta temporada també estàvem en situació d’entrar-hi. Però no només estic content per això. Han pogut pujar al primer equip jugadores del planter del club, que era un altre dels objectius.

Quan la lliga es va aturar, el club em va transmetre la seva intenció de continuar confiant en mi per liderar l’equip, però això depenia de trobar nous patrocinadors. En el moment en què el Casademont es va quedar l’equip, ells tenien uns altres plans.

Hi he estat molt bé. La temporada a Sant Adrià també va ser increïble. Vam portar l’equip a la copa i vam estar lluitant fins al final pel play-off en un club molt modest. Fixa’t què va passar l’any següent. No és fàcil portar un equip. El fet que la meva situació a Saragossa no es resolgués fins tan tard ara m’ha perjudicat perquè totes les banquetes estan ocupades. Al capdavall, però, soc entrenador de bàsquet i el que valoro és un projecte, m’és igual si és de bàsquet masculí, femení o de formació. El que m’agrada és entrenar i ho vull continuar fent.

Hi havia algun dubte sobre com s’havien de resoldre totes les competicions, però en el cas del Sant Adrià no n’hi podia haver cap. Era líder del grup i es mereixia l’ascens. És un premi també per la feina que fan amb el planter. Em fa molta il·lusió que ho hagin assolit.

Possiblement. Sembla que en poc temps hi podrien arribar els clubs de l’ACB. L’Unicaja hi vol ser, el Barça ho té cada vegada més a prop, i més amb la plantilla que tindrà aquest any, i el Saragossa duplicarà com a mínim el pressupost que teníem nosaltres. Pressupostos més alts vol dir equips de més qualitat, i això permet recuperar jugadores que estaven treballant en altres països. Si això acaba passant, hauríem de ser molt respectuosos i estar molt agraïts amb els clubs que durant molts anys han estat batallant per treure un equip a la lliga amb un pressupost mínim, ja sigui el Bembibre, el Càceres o el Mann-Filter.

Ho desconec. Les tres temporades que he viscut la lliga des de dins sí que he vist almenys una voluntat de fer coses per donar-hi visibilitat.

Depèn molt de cada família, del perfil de cada jugadora i també del perfil de la universitat. Amb els ulls tancats no ho recomano a ningú, però hi ha una evidència inqüestionable. Per al currículum acadèmic és una oportunitat que possiblement no es tornarà a presentar mai. Hi ha jugadores que esportivament no hi han crescut; a d’altres els ha anat molt bé, més madures i físicament més preparades.

La conec des que tenia 10 anys, al Sarrià i a l’Almeda. Amb 20 anys és molt més professional que moltes amb 30. Té molt clar que es vol dedicar a això i es cuida i treballa cada dia per tenir l’oportunitat de triomf en l’esport que li agrada. Més d’hora que tard fitxarà per un dels grans de la lliga.

No hi ha gaires diferències entre la Laia d’ara i la de fa molts anys. Té un físic i un cervell privilegiats i mostra un respecte absolut pel que significa aquesta professió.

Ha estat molt valenta a l’hora de prendre una decisió tan honesta, perquè ella mateixa va dir que el més fàcil era seguir jugant però el que en realitat necessitava era parar uns mesos.

Per mi, pràcticament no hi ha cap diferència, només matisos en la gestió de grup. He entrenat equips masculins i és el mateix joc. A vegades es fa una roda d’entrenadors a l’ACB i simplement costa entrar-hi, llevat que siguis potser un jugador estrella que comença a entrenar.