Mai agrada, que s’acabi la com­pe­tició d’aquesta manera i després de per­dre una final. Sabíem des del prin­cipi, amb la pla­ni­fi­cació i amb tot el que va anar pas­sant, que arri­baríem al nos­tre millor moment en el dar­rer terç. Pels can­vis de juga­do­res i perquè quan fit­xem la Sonja sabem que serà per a la segona mei­tat, i quan es trenca la Núria. I sem­pre fa mal, per­dre una final.

Et que­den les males sen­sa­ci­ons de no arri­bar a com­pe­tir per gua­nyar-la. Sabíem que havíem gua­nyat els últims cinc par­tits con­tra elles i que totes les rat­xes es tren­quen, però mai desit­ges que passi en una final.

Elles van sor­tir molt for­tes i els va sor­tir tot bé. I quan tens una final que orga­nit­zes, amb tot a favor com un pavelló ple, quan el pla A et surt bé et fas més fort, i nosal­tres no ho vam poder atu­rar. I aquesta juga­dora, quan a més esta­ven totes molt bé en defensa i molt dures, els ho va posar tot molt fàcil ano­tant cis­te­lles en moments clau.

Sí, és clar, amb més il·lusió que mai i amb la satis­facció de veure que el club creix any rere any, en totes les par­cel·les, i poder ser-ne partícip apor­tant-hi el meu gra de sorra des de la ban­queta fa molta il·lusió. I quan la il·lusió està intacta, o fins i tot és ascen­dent, no hi ha dub­tes per seguir. Queda molt lluny, però vam començar a l’Euro­copa i vam aca­bar arri­bant a semi­fi­nals i en l’Euro­lliga, tot i dos par­tits a casa que no vam com­pe­tir, i s’ha de dir que en tots hem estat a un gran nivell. El repte és millo­rar i con­ti­nuar fent créixer el club.

La sen­sació és molt posi­tiva. Després de l’atu­rada estàvem molt bé, i fins i tot vam gua­nyar l’Schio a casa, que s’hi jugava el segon lloc; no venien des­pen­jats. I aquest últim par­tit, que entre els de fa qua­tre tem­po­ra­des i aquesta ja eren tretze par­tits per­duts a fora, ens va fer veure que la línia era ascen­dent, tot i que si fas números veus que hi havia juga­do­res que feia molt poc temps que eren amb nosal­tres, com Sonja, Marta, Bis­hop...

La meva men­ta­li­tat és la d’entre­na­dor de club: adap­tar-me al que tenim i, amb això, anar al cent per cent sense excu­ses. Les últi­mes dues tem­po­ra­des han estat molt dures, perquè en la que aca­bem gua­nyant la lliga hi ha lesi­ons greus de juga­do­res franquícia, com la Nàdia, i la marxa de Murphy. Una rees­truc­tu­ració que ens fa pas­sar una època difícil, amb der­ro­tes que no t’espe­res, i al final arri­bes sòlid al play-off... I aquesta última, en què l’equip ha de saber fer una pre­tem­po­rada urgent en què els resul­tats valen. I això ho endu­reix, però insis­teixo en la men­ta­li­tat de no bus­car excu­ses, i sí mirar d’arri­bar al final tan bé com sigui pos­si­ble, tot i que aquest any no s’acabi jugant.

La plan­ti­lla que s’ha fet té juga­do­res molt potents i molt interes­sants. I falta com­ple­tar-la [una pivot alta]. Ara la feina és de com­pe­ne­tració, cons­truir un bloc sòlid i com­pacte que jugui en equip, i aquesta és la feina de l’entre­na­dor. Amb exigència a cada juga­dora perquè aporti la seva millor versió en bene­fici de l’equip.

Va més enllà: res­pon a la neces­si­tat indi­vi­dual de parar per aga­far aire i car­re­gar les piles. És fàcil d’enten­dre: al final som per­so­nes i, si t’hi fixes, juga­dors i juga­do­res que han començat tan joves, tots, en algun moment, tenen alguna mena de neces­si­tat d’atu­rar-se, per lesi­ons o per can­viar d’aires.

Totes dues, a més, ho viuen d’una manera molt sem­blant, en el sen­tit que són deci­si­ons que es pre­nen en el dia a dia, per com et sents. La Laia n’és un exem­ple, pren deci­si­ons dia a dia des de fa anys i ho ha dit en mil entre­vis­tes: quan va deci­dir parar i anar a Austràlia, al cap d’uns mesos va fer marxa enrere vista l’experiència. No són pla­ni­fi­ca­ci­ons a tan llarg ter­mini; el que et manté a aquest nivell és el dia a dia.