L’arribada de Laia Palau (Barcelona, 1979) a Girona l’estiu del 2018 va ser un revulsiu perquè l’Uni s’aferrés a la idea de continuar combatent esportivament per terra, mar i aire l’Avenida, el club de referència en les competicions FEB els últims quinze anys. El club de Salamanca, rival demà i dimecres per una plaça en la final a quatre de l’Eurolliga, no ha deixat mai de configurar plantilles superlatives amb un pressupost molt per sobre del seu rival perifèric, sobretot després del disgust del 2015, quan es va quedar sense la lliga. Palau, la millor jugadora catalana de tots els temps, no només ha reforçat l’autoestima del club, sinó que ha tingut un impacte directe en el rendiment de l’equip.

Després del triomf en les semifinals de la copa, el balanç d’enfrontaments directes amb Palau al timó és de set victòries de les gironines i sis de les castellanes. Poca broma. Potser caldrà revisar el concepte de favorit. Per les dues bandes han passat no només múltiples jugadores, sinó també entrenadors diferents. En nombre de títols, tres per banda. L’Uni ha fet un triplet mai vist en tres cursos (lliga, copa i supercopa) i l’Avenida ha guanyat dues copes i una supercopa. La lliga de la temporada passada va quedar en l’aire.

Això d’aquesta setmana, amb tot, és una altra categoria. L’Avenida no juga una final a quatre de l’Eurolliga des del 2012 i per a l’Uni la idea de final four en si mateixa sembla una utopia. “Després de guanyar la copa, veure’ns en els quarts de l’Eurolliga és com una cosa irreal”, admetia Palau en la celebració de l’últim títol. “No es tracta –hi afegia– de fer tampoc una gran bogeria. Guanyant un dels dos partits hi podem ser.”

A Salamanca ja saben quin peu calça. El 2018 Fontajau va viure una de les seves tardes més màgiques amb una pallissa sense precedents (79-53) liderada per la internacional. L’equip, tot i el disgust d’una derrota amarga en la final de la copa, va rematar la temporada amb l’apoteosi final en el play-off (73-65). Al final del partit, Palau anunciava que seguiria un any més comandant les operacions al parquet. Al setembre va arribar la primera supercopa i en la fase regular l’equip va tornar a demostrar que guanyar a Salamanca no és cap epopeia (55-68). A Girona, Palau i companyia van tornar a fer-se valer (60-55).

L’ajornament dels Jocs per la pandèmia va propiciar també la renovació de la base. Amb 41 anys, els que no la veien preparada per entomar reptes com el de la copa –semifinals amb pròrroga i final contra l’equip local– es van tornar a equivocar.

Els aficionats de Salamanca són els que més temen Palau, no només per aquests dos anys i mig de rebel·lia constant de Girona contra el poder establert, sinó pel record que en tenen de quan liderava l’antic Dorna i el Ros Casares. L’equip valencià va guanyar amb Palau fins a deu finals (cinc lligues, dues copes i tres supercopes) al seu màxim rival.