Ells es van pre­sen­tar al pavelló fa uns sis anys, mos­trant el seu interès per la nos­tra fórmula, el tarannà i la filo­so­fia que teníem en la for­mació de juga­dors. Al prin­cipi el mateix Marc Gasol estava interes­sant a arri­bar a algun tipus d’acord. En aquell moment, però, no estàvem par­lant el mateix idi­oma. Vam con­ti­nuar fent tro­ba­des a casa meva i també a Bar­ce­lona al seu des­patx. Hi havia algu­nes exigències que no ens feien el pes, però mai vam dei­xar de par­lar i sabíem que tard o d’hora ens aca­baríem tro­bant. En aquest sen­tit els inter­lo­cu­tors han estat deter­mi­nants perquè anava tot molt lent fins que va arri­bar Xevi Gasau (direc­tor gene­ral del Bàsquet Girona), que ha estat deter­mi­nant en l’acord final.

La idea prin­ci­pal és que estem con­vençuts que no ens equi­vo­quem i per això fem un pas al cos­tat per no obs­truir el crei­xe­ment natu­ral que tindrà ara el club. La gent temia que es posés en risc una cosa molt impor­tant. Sem­pre ens hem con­si­de­rat una família de 200 o més mem­bres. No volen que amb la nova situ­ació això canviï en el futur perquè nosal­tres no ens hem basat mai en els títols, sinó en el benes­tar gene­ral d’aquesta família, si ho vols dir així. Sem­pre hem estat auto­su­fi­ci­ents, mai hem tin­gut cap deute i sem­pre hem pogut com­plir els nos­tres com­pro­mi­sos. Sin­ce­ra­ment, cre­iem que aquest acord bene­fi­cia no només les dues enti­tats, sinó el bàsquet de Girona, els seus espor­tis­tes i els nos­tres. Vam aga­far un club amb pocs equips del Sant Josep, pri­mer amb l’escola, després amb els cadets i júniors i final­ment vam for­mar una estruc­tura. Vam aga­far un pro­jecte tren­cat i dei­xem l’equip sènior a l’EBA, juga­dors en totes les cate­go­ries i una eco­no­mia sane­jada. El dei­xem en les millors mans perquè cre­iem que aquests valors es man­tin­dran. No crec que ens equi­vo­quem i ara és el millor que podem fer.

En rea­li­tat, per equips, fit­xes i massa social nosal­tres tenim molt més volum, però aquesta no és la qüestió. Són dues enti­tats amb uns matei­xos valors i nosal­tres, i ho dic amb orgull, hem fet les coses bé, però no tenim la seva capa­ci­tat com a junta de donar més ampli­tud al pro­jecte. No tenim aques­tes eines i ells sí. I sabem que ho faran res­pec­tant la nos­tra iden­ti­tat perquè ja han demos­trat en el seu club que fan mol­tes coses de la mateixa manera que nosal­tres. No volem entrar, ni ens han dema­nat fer-ho, a la seva junta perquè no neces­si­tem con­tro­lar que facin el que ens han dit que faran. Hi tenim plena con­fiança. He vist la seva evo­lució d’aquests anys i sé que és un pro­jecte creïble amb valors que com­par­tim.

M’han cons­ta­tat que la idea és que, si els juga­dors i l’entre­na­dor volen aquesta plaça, això es res­pec­tarà. És impor­tant per mi que juga­dors que han jugat en aquest pavelló des de fa 19 anys tin­guin aquesta opor­tu­ni­tat. No fer-ho seria un error, però això és una opinió per­so­nal, ja que la res­pon­sa­bi­li­tat ja no serà meva.

El moment més dur va ser el dia de la pre­sen­tació del club l’endemà de la mort de Toni Ceda­cers... La resta, molta feina, dies, hores i nits, però també molta il·lusió per veure els nois jugar i acon­se­guir que tots els entre­na­dors cobres­sin sem­pre el dia i l’hora que toca­ven. Avui he vist una foto amb Ramon Sijtà, Jordi Paulí i Papi Guar­di­ola. M’ha emo­ci­o­nat molt veure’ns tots qua­tre junts. La reunió de dime­cres també va ser un moment difícil, però veníem d’una ale­gria increïble, el títol de la copa Cata­lu­nya i l’ascens. Mai de la vida hauríem ima­gi­nat un èxit com aquest en un club tan modest, però ja havia comu­ni­cat als juga­dors que teníem el suport econòmic per jugar a l’EBA.

Sem­pre han estat con­ver­ses enri­qui­do­res. Si haguéssim tin­gut més temps entre nosal­tres hauríem tan­cat l’acord fa dos o tres anys, però la distància ho feia tot més difícil i entenc que el Bàsquet Girona també tenia els seus pro­pis interes­sos per pro­te­gir. A ell sem­pre li ha agra­dat la nos­tra manera de fer i estic segur que quan vin­gui serà el pri­mer d’acos­tar-se als juga­dors de la base o ani­mar el pri­mer equip. És un home molt i molt pro­per.

Una cosa que m’omple d’orgull, ara que hi penso, és que al prin­cipi tot­hom es pen­sava que nosal­tres érem el Sant Josep. Des de lla­vors la relació que hem tin­gut amb tots els clubs giro­nins ha estat molt bona i jo mateix m’he fixat sem­pre en la seva feina per inten­tar millo­rar també la nos­tre enti­tat, des del Salt, el Quart i el Palamós i espero que des dels altres clubs també s’hagin fixat en nosal­tres i hagin après i aga­fat coses. És una de les coses més enri­qui­do­res del bàsquet.

Sí, era una de les nos­tres inten­ci­ons. Hem tin­gut juga­dors becats per la Fun­dació Metal­qui­mia, hem par­ti­ci­pat en dife­rents pro­jec­tes soli­da­ris, però sobre­tot el nos­tre esforç ha estat per la cana­lla, i quan veig l’Albert Agustí o en Toni Espi­nosa jugant en el pri­mer equip pen­ses que ens n’hem sor­tit prou bé.