Bé, la lliga va començar amb força lesions i problemes, però vam fer la feina menys contra el Promete i el Gernika, uns partits que hauríem d’haver guanyat. Estem en una posició correcta i en l’Eurolliga també estem contentes, hem fet el màxim de victòries del club, però teníem un grup complicat i ara hem de veure si l’Schio perd contra el Fenerbahçe i nosaltres guanyem el Landes. Però la feina és bona.

Mirem les dues competicions de manera separada. Estarem pendents del que faci l’Schio perquè ens afecta el resultat, però sabem que els partits contra la Seu són sempre complicats i el prepararem el millor possible. Abans hem d’anar a Leganés i que s’incorpori tothom.

No ho hem comentat gaire, parlàvem de què era millor i al final el que volem és anar a guanyar tots els partits i que sigui el que sigui. Si ens quedem a l’Eurocopa és una bona oportunitat de jugar més partits a Europa i tenir Fontajau ple de gent i gaudir-ho.

M’ha impressionat molt, perquè sí que als Estats Units va molta gent als partits i a l’Estat espanyol també, o quan vaig jugar a Itàlia... Mai havia vist un pavelló així de ple. I no per la gent que ve, sinó per com ho viuen. Noto que l’afició és una jugadora més, sempre hi és i ho viu molt intensament. I no ho dic perquè jugui aquí, però la de Girona és una de les millors aficions amb què he jugat.

Pensa que venim d’un any en què no hi havia públic i es juga diferent. Quan sents que la gent reacciona amb un “oh” a la jugada que fas o pressiona quan les coses no van bé, et dona aquesta energia que et fa jugar millor.

Òbviament no ho faig per sortir als highlights, és la manera que tinc de jugar. Igual que la Bek [Gardner] és molt estètica o la Keneddy Burke fa aquests reversos. Jo jugo més al canvi per darrere l’esquena, o les passades, que els comentaristes diuen que les faig com la Laia Palau. Al final, tinc algú de qui aprendre a ser millor. Es nota i se sent la gent que reacciona, com contra el Kursk, amb la passada a Labuckiene, que fa l’addicional. Ho faig perquè és la millor opció, però a la gent també li agrada veure espectacle.

Al final de temporada prendrà la decisió que cregui convenient, però a mi personalment des del primer dia m’ha acollit molt i molt bé. No penso que sigui el relleu de ningú, he vingut a Girona perquè crec que és un molt bon club, estic jugant l’Eurolliga i crec que és una gran oportunitat per a mi de jugar amb la millor base europea de tots els temps. I no només dins la pista, passo moltes hores amb ella als viatges i a l’habitació i n’aprenc molt, de tot el que ha viscut i tot el que m’explica. Em sento afortunada i tant de bo es retiri als 45 o 46 anys, sempre li faig aquesta broma. Prendrà la seva decisió, tothom l’ha de respectar i crec que depèn de molts factors.

Per a mi personalment aquest gener ha estat força complicat. Més que al principi: hi érem gairebé totes, menys la Frida, fèiem un bon joc i físicament estàvem bé. Primer el vam agafar cinc de nosaltres, jo entre elles, i ens van confinar. Després vam jugar a València i després va sortir el segon brot, que ja es va publicar que eren la Laia, la Julia i l’Alfred. Tot l’equip menys tres l’hem agafat i ha estat complicat. Costa tornar, vam estar a casa tancats, jo en el meu cas nou dies. I ara hi ha una altra aturada, que ens ha anat bé per desconnectar mentalment. Però també costarà quan tornem.

Mai l’he jugada, però totes diuen que és una de les competicions més difícils de jugar. Cada partit és a vida o mort i si hi arribem amb bones sensacions tenim equip de sobres per guanyar. Però tots sabem que no només el Salamanca i el València aniran al màxim, cada equip et pot guanyar, i la Seu o Gernika ja ho han fet. Ara, si tenim tot l’equip al complet, que encara no ha passat, tenim possibilitats clares de poder guanyar.