Serà difícil d’obli­dar. Venim d’una època difícil amb tota la crisi de la covid i coses com aques­tes ens aju­den a tots. A més, que fos una festa dedi­cada al Dia de la Dona per mi ho va fer doble­ment espe­cial. Em va encan­tar aquest espe­rit fes­tiu i al mateix temps rei­vin­di­ca­tiu amb tot­hom amb ganes de cele­brar el 8-M de manera anti­ci­pada amb detalls tan macos com els noms de les dones a la samar­reta. També vam gua­nyar sense patir, que també tocava.

De manera incons­ci­ent si vols el cer­vell ja se’t divi­deix. Havíem enca­de­nat dues der­ro­tes segui­des i almenys hem tin­gut dos par­tits per recons­truir-nos una mica. És fotut dir-ho, però tenim la sen­sació que estem en cons­tant recons­trucció, però les tem­po­ra­des són així. No m’estic fent la víctima. Però el que ja tenim totes al cap és el par­tit de demà.

Aquesta vegada no podrem anar a cap mani­fes­tació. Tenim entre­na­ments i viatge. Pen­saré en la meva gent, però el que farem encaixa per­fec­ta­ment amb el Dia de la Dona Tre­ba­lla­dora perquè no para­rem. És un dels moments més impor­tants de la tem­po­rada.

No, sim­ple­ment estan en un moment com­pli­cat. La seva millor juga­dora ha mar­xat; Cop­per ha tin­gut un greu pro­blema fami­liar, i tenen alguna juga­dora lesi­o­nada. Al final, igual que nosal­tres expli­quem la nos­tra rea­li­tat, ells expli­quen la seva. El Roberto hau­ria pre­fe­rit tenir ara tots els efec­tius al màxim o que això li hagués pas­sat fa dos mesos i no ara. Això no vol dir que no siguin com­pe­ti­ti­ves. Nosal­tres pre­fe­rim arri­bar aquí com estem ara, amb dotze juga­dors, que no pas quan en teníem set i arribàvem mor­tes al final de cada par­tit. Poden dir el que vul­guin i estan en el seu dret. Nosal­tres sabem que no ens toca­ven aquests quarts, però no hem matat ningú per ser-hi. La vida és així. En la covid-19 vam viure una cir­cumstància dife­rent. Ens ha sor­tit aquesta opor­tu­ni­tat i inten­ta­rem apro­fi­tar-la.

Uf. Si ens hi clas­si­fi­quem, par­lant en broma, ja podem tan­car la bar­raca; seria al·luci­nant, el somni somiat. Ser als quarts de final, de fet, ja és extra­or­di­nari. M’havia fet la idea de jugar els quarts de l’Euro­copa i pen­sava pot­ser que es podria fer la final a 4 a Girona. La gràcia d’aquest club és que hi ha tan­tes coses per fer que tot el que asso­lim és increïble. Tenim molta ambició, però tens la pressió que poden tenir altres clubs i mol­tes de les coses que asso­lim són noves per a nosal­tres.

No és la mateixa Euro­lliga però una de les coses que estem apre­nent o que hem d’apren­dre aquests últims anys és que no pots donar res per fet. No hi ha cer­te­ses. Els can­vis estan a l’ordre del dia, per tant agafa el que tin­guis i apro­fita el pre­sent. Una guerra és una desgràcia i en tots els esports està pas­sant el mateix. He par­lat amb l’Alba Tor­rens (Ieka­te­rin­burg) i ha tor­nat amb el cor tren­cat perquè després de tota una tem­po­rada tre­ba­llant tenien una gran opor­tu­ni­tat per ser cam­pi­o­nes i no ho podran ser.

Nor­mal­ment tinc uns mesos de gener molt dolents, però aquesta vegada entre la covid, que vam estar tan­ca­des i sense entre­nar-nos i alguna fines­tra FIBA, ara resulta que aquest és el meu mes de gener, o sigui que no estic gaire con­tenta. Espero anar a més, però les recu­pe­ra­ci­ons em cos­ten més, però en tots els equips vivim aquests pro­ces­sos d’alts i bai­xos. Hem tin­gut una tem­po­rada molt atípica. Fins al Nadal va ser super­vivència pura i, després, dues reme­ses de posi­tius. Els petits cicles es tren­quen i ara resulta que això serà un no parar.

Tinc la sen­sació que estem al Dra­gon Khan, en la pujada forta just abans de la gran bai­xada veient Tar­ra­gona i el mar des de dalt abans que ens dei­xin anar. Això és el que ve ara. Aga­fem-nos fort. Espero que l’equip vagi crei­xent en els par­tits perquè no podrem entre­nar-nos gaire.

Espero que això de diu­menge fos un petit tas­tet del que ha de venir. Que la gent vin­gui de lila, de ver­mell o amb el color que vul­gui, però es nota molt quan les gra­des estan a ves­sar. A Sala­manca no hi cabrà ni una agu­lla i hau­rem de res­pon­dre amb la mateixa medi­cina.