Serà difícil d’oblidar. Venim d’una època difícil amb tota la crisi de la covid i coses com aquestes ens ajuden a tots. A més, que fos una festa dedicada al Dia de la Dona per mi ho va fer doblement especial. Em va encantar aquest esperit festiu i al mateix temps reivindicatiu amb tothom amb ganes de celebrar el 8-M de manera anticipada amb detalls tan macos com els noms de les dones a la samarreta. També vam guanyar sense patir, que també tocava.

De manera inconscient si vols el cervell ja se’t divideix. Havíem encadenat dues derrotes seguides i almenys hem tingut dos partits per reconstruir-nos una mica. És fotut dir-ho, però tenim la sensació que estem en constant reconstrucció, però les temporades són així. No m’estic fent la víctima. Però el que ja tenim totes al cap és el partit de demà.

Aquesta vegada no podrem anar a cap manifestació. Tenim entrenaments i viatge. Pensaré en la meva gent, però el que farem encaixa perfectament amb el Dia de la Dona Treballadora perquè no pararem. És un dels moments més importants de la temporada.

No, simplement estan en un moment complicat. La seva millor jugadora ha marxat; Copper ha tingut un greu problema familiar, i tenen alguna jugadora lesionada. Al final, igual que nosaltres expliquem la nostra realitat, ells expliquen la seva. El Roberto hauria preferit tenir ara tots els efectius al màxim o que això li hagués passat fa dos mesos i no ara. Això no vol dir que no siguin competitives. Nosaltres preferim arribar aquí com estem ara, amb dotze jugadors, que no pas quan en teníem set i arribàvem mortes al final de cada partit. Poden dir el que vulguin i estan en el seu dret. Nosaltres sabem que no ens tocaven aquests quarts, però no hem matat ningú per ser-hi. La vida és així. En la covid-19 vam viure una circumstància diferent. Ens ha sortit aquesta oportunitat i intentarem aprofitar-la.

Uf. Si ens hi classifiquem, parlant en broma, ja podem tancar la barraca; seria al·lucinant, el somni somiat. Ser als quarts de final, de fet, ja és extraordinari. M’havia fet la idea de jugar els quarts de l’Eurocopa i pensava potser que es podria fer la final a 4 a Girona. La gràcia d’aquest club és que hi ha tantes coses per fer que tot el que assolim és increïble. Tenim molta ambició, però tens la pressió que poden tenir altres clubs i moltes de les coses que assolim són noves per a nosaltres.

No és la mateixa Eurolliga però una de les coses que estem aprenent o que hem d’aprendre aquests últims anys és que no pots donar res per fet. No hi ha certeses. Els canvis estan a l’ordre del dia, per tant agafa el que tinguis i aprofita el present. Una guerra és una desgràcia i en tots els esports està passant el mateix. He parlat amb l’Alba Torrens (Iekaterinburg) i ha tornat amb el cor trencat perquè després de tota una temporada treballant tenien una gran oportunitat per ser campiones i no ho podran ser.

Normalment tinc uns mesos de gener molt dolents, però aquesta vegada entre la covid, que vam estar tancades i sense entrenar-nos i alguna finestra FIBA, ara resulta que aquest és el meu mes de gener, o sigui que no estic gaire contenta. Espero anar a més, però les recuperacions em costen més, però en tots els equips vivim aquests processos d’alts i baixos. Hem tingut una temporada molt atípica. Fins al Nadal va ser supervivència pura i, després, dues remeses de positius. Els petits cicles es trenquen i ara resulta que això serà un no parar.

Tinc la sensació que estem al Dragon Khan, en la pujada forta just abans de la gran baixada veient Tarragona i el mar des de dalt abans que ens deixin anar. Això és el que ve ara. Agafem-nos fort. Espero que l’equip vagi creixent en els partits perquè no podrem entrenar-nos gaire.

Espero que això de diumenge fos un petit tastet del que ha de venir. Que la gent vingui de lila, de vermell o amb el color que vulgui, però es nota molt quan les grades estan a vessar. A Salamanca no hi cabrà ni una agulla i haurem de respondre amb la mateixa medicina.