“Dec la vida al bàsquet”

Estàvem sem­pre al car­rer perquè mai havíem tin­gut ni vide­o­jocs ni mòbils. No teníem res i la nos­tra manera de pas­sar el temps era jugar a les pis­tes públi­ques del car­rer. Fèiem uns par­tits entre bar­ris i vaig ser un dels des­ta­cats. Vaig tenir la sort que van venir els de la fede­ració domi­ni­cana perquè bus­ca­ven gent per fer una selecció sub 17 i el 2013 em van con­vo­car. Això em va obrir després les por­tes dels Estats Units amb una beca per estu­diar després de jugar molt bé a Puerto Rico en un Cen­tro­basket.

Soc molt cre­ient, sem­pre amb totes les opor­tu­ni­tats que tinc dono gràcies a Déu. La meva vida no ha estat fàcil perquè vinc d’una zona del meu país on fal­tava de tot, hi havia molta pobresa i em sento un pri­vi­le­giat. Molts dels meus com­panys no han tin­gut mai opor­tu­ni­tats i és molt dur perquè he per­dut molts amics.

Sí. Des del 2018 la meva dona i jo reco­llim coses per poder donar als joves del meu país. Ni la meva dona ni jo teníem res quan érem petits. Ara no és que tin­guem gaire cosa, però el que tenim ho volem com­par­tir per rega­lar un som­riure als nens i nenes. Tot el que aju­dem es con­ver­teix després en una bene­dicció.

És una per­sona impor­tant en la meva vida. Des que vaig arri­bar em va donar la con­fiança que neces­si­tava per jugar en un bàsquet dife­rent. No conei­xia la LEB.

Vaig arri­bar amb l’únic objec­tiu d’apren­dre i cons­ci­ent que tenia davant meu dues bases top que m’aju­da­rien a créixer. I ho han fet a la pista i a fora. Tot i que estan lesi­o­nats m’aju­den. Per mi això és deter­mi­nant i els ho vull agrair publi­ca­ment. La Penya és com una família. Sem­pre em diuen que he de tenir paciència, que el salt de la LEB Plata a l’ACB és molt gran.

La meva intenció és con­ti­nuar aquí a Bada­lona. No tinc pressa i m’agra­da­ria fer el salt aquí al Joven­tut. L’any vinent em veig aquí. És la meva men­ta­li­tat.

És molt dife­rent aquí que al meu país. Amb la meva dona ja ho teníem clar fa més d’un any. Allà tot­hom és pare jove. Jo tinc qua­tre ger­ma­nes i un germà i la meva dona, Lisa Wygal, que és de Ken­tucky, en té tres. Ens vam conèixer a la uni­ver­si­tat. El meu fill és una moti­vació més per con­ti­nuar tre­ba­llant.

En l’etapa uni­ver­sitària vaig jugar molts par­tits amb 14.000 i 15.000 espec­ta­dors però el que vaig viure con­tra el Barça a l’Olímpic va ser dife­rent perquè és amb molt més nivell només cal veure que al davant tenia Calat­hes i Lapro­vit­tola, dos històrics.

No. Però no pel par­tit, sinó perquè em vaig que­dar amb el meu fill perquè la meva dona neces­si­tava des­can­sar.