Mirem de centrar-nos en el dia a dia, sabent que hi ha uns inputs de l’exterior i que tenim uns objectius diferents que volem aconseguir. Estem centrats en cada partit, però és impossible no tenir un objectiu més gran.Venen rivals molt forts i, per sort, a Girona, perquè en la primera volta eren a fora. A casa és on podem competir davant la nostra gent. Volem que s’ompli Fontajau i assegurar les victòries a casa.

Intentem que ens afecti com menys millor. És important guanyar a fora i s’ha de fer, tot i que està clar que amb l’afició al darrere, amb els ànims i l’ajuda que et dona, no sé si és més fàcil però sí que t’ajuda en moments complicats o en situacions en què costa.

Forma part de la feina, sabem que en Marc genera moltes expectatives però com a jugador en gaudim molt. És un plaer jugar davant de tanta gent i omplir pavellons, que és el més maco del bàsquet: que la gent s’ho passi bé.

Com a gironí jo sempre explicava que era un somni que en Marc tornés aquí i, per què no, jugar amb ell. Hi havia l’esperança que tornés a Girona i hem tingut la sort que ha estat aquest any. Estic molt content d’estar amb ell i de poder-ne aprendre cada dia.

Molt bo. És la millor etapa de la meva vida segurament, amb els primers anys als Estats Units. Hi vaig créixer, sempre serà casa meva i em van ajudar a ser el jugador que soc ara. Hi vaig fer una carrera molt completa i vaig tenir la sort de debutar en el primer equip. Girona és casa meva, però Barcelona també; créixer allà em dona records que mai oblidaré.

És un procés al qual em vaig haver d’adaptar, ningú et pot ensenyar a gestionar-ho i per a un noi jove de 16 o 17 anys era complicat. També la meva sortida, tot i que continuo pensant que tal com estava el club i en la situació en què jo em trobava era la millor opció. He après a buscar el costat positiu, gestionar les meves emocions perquè al cap i a la fi amb 23 anys soc molt jove i encara tinc tota la meva carrera per endavant i ningú la pot definir quan encara no ha començat.

Tant de bo, és un somni. Quan era petit venia a Fontajau i veure el Girona a l’ACB és tot el que he volgut aquests anys. En Marc va començar un projecte molt interessant i ara tinc l’oportunitat de formar-ne part.

No ho definiria així, amb tot el que hem tingut aquesta temporada: moltes situacions a gestionar i sobretot en un àmbit intern que la gent potser no arriba a saber. Sortides i canvis, covid, lesions... No ha estat fàcil ni ho és encara, mirem d’assumir-ho tan bé com podem, però és una temporada de bàsquet i poden passar moltes coses. Hem de lluitar pel màxim, està clar, però amb perspectiva.

Pot passar de tot: ja s’ha vist que en aquesta lliga tothom pot guanyar tothom i hi entri qui hi entri serà una arma de doble tall. Ara lluitem per tenir l’afició al costat en els quarts de final, és un plus i, posats a triar, és millor començar la sèrie a casa. Queden cinc jornades i és molt complicat.

Se’m demanen coses diferents, en Karamo té unes virtuts i jo, unes altres i puc aportar coses diferents a l’equip que a principi de temporada. Mirava de no pensar-hi gaire, sortia d’una lesió i havia de deixar que el joc fluís. He pogut recuperar el ritme, entendre les situacions de l’equip i de quina manera podia ajudar-lo.

També és una virtut que crec que puc aportar, jugar en diferents posicions. Hi ha més gent a l’equip que pot fer-ho i tots podem aportar coses diferents.