“Hem de lluitar pel màxim”

Mirem de cen­trar-nos en el dia a dia, sabent que hi ha uns inputs de l’exte­rior i que tenim uns objec­tius dife­rents que volem acon­se­guir. Estem cen­trats en cada par­tit, però és impos­si­ble no tenir un objec­tiu més gran.​Venen rivals molt forts i, per sort, a Girona, perquè en la pri­mera volta eren a fora. A casa és on podem com­pe­tir davant la nos­tra gent. Volem que s’ompli Fon­ta­jau i asse­gu­rar les victòries a casa.

Inten­tem que ens afecti com menys millor. És impor­tant gua­nyar a fora i s’ha de fer, tot i que està clar que amb l’afició al dar­rere, amb els ànims i l’ajuda que et dona, no sé si és més fàcil però sí que t’ajuda en moments com­pli­cats o en situ­a­ci­ons en què costa.

Forma part de la feina, sabem que en Marc genera mol­tes expec­ta­ti­ves però com a juga­dor en gau­dim molt. És un plaer jugar davant de tanta gent i omplir pave­llons, que és el més maco del bàsquet: que la gent s’ho passi bé.

Com a gironí jo sem­pre expli­cava que era un somni que en Marc tornés aquí i, per què no, jugar amb ell. Hi havia l’espe­rança que tornés a Girona i hem tin­gut la sort que ha estat aquest any. Estic molt con­tent d’estar amb ell i de poder-ne apren­dre cada dia.

Molt bo. És la millor etapa de la meva vida segu­ra­ment, amb els pri­mers anys als Estats Units. Hi vaig créixer, sem­pre serà casa meva i em van aju­dar a ser el juga­dor que soc ara. Hi vaig fer una car­rera molt com­pleta i vaig tenir la sort de debu­tar en el pri­mer equip. Girona és casa meva, però Bar­ce­lona també; créixer allà em dona records que mai obli­daré.

És un procés al qual em vaig haver d’adap­tar, ningú et pot ense­nyar a ges­ti­o­nar-ho i per a un noi jove de 16 o 17 anys era com­pli­cat. També la meva sor­tida, tot i que con­ti­nuo pen­sant que tal com estava el club i en la situ­ació en què jo em tro­bava era la millor opció. He après a bus­car el cos­tat posi­tiu, ges­ti­o­nar les meves emo­ci­ons perquè al cap i a la fi amb 23 anys soc molt jove i encara tinc tota la meva car­rera per enda­vant i ningú la pot defi­nir quan encara no ha començat.

Tant de bo, és un somni. Quan era petit venia a Fon­ta­jau i veure el Girona a l’ACB és tot el que he vol­gut aquests anys. En Marc va començar un pro­jecte molt interes­sant i ara tinc l’opor­tu­ni­tat de for­mar-ne part.

No ho defi­ni­ria així, amb tot el que hem tin­gut aquesta tem­po­rada: mol­tes situ­a­ci­ons a ges­ti­o­nar i sobre­tot en un àmbit intern que la gent pot­ser no arriba a saber. Sor­ti­des i can­vis, covid, lesi­ons... No ha estat fàcil ni ho és encara, mirem d’assu­mir-ho tan bé com podem, però és una tem­po­rada de bàsquet i poden pas­sar mol­tes coses. Hem de llui­tar pel màxim, està clar, però amb pers­pec­tiva.

Pot pas­sar de tot: ja s’ha vist que en aquesta lliga tot­hom pot gua­nyar tot­hom i hi entri qui hi entri serà una arma de doble tall. Ara llui­tem per tenir l’afició al cos­tat en els quarts de final, és un plus i, posats a triar, és millor començar la sèrie a casa. Que­den cinc jor­na­des i és molt com­pli­cat.

Se’m dema­nen coses dife­rents, en Karamo té unes vir­tuts i jo, unes altres i puc apor­tar coses dife­rents a l’equip que a prin­cipi de tem­po­rada. Mirava de no pen­sar-hi gaire, sor­tia d’una lesió i havia de dei­xar que el joc fluís. He pogut recu­pe­rar el ritme, enten­dre les situ­a­ci­ons de l’equip i de quina manera podia aju­dar-lo.

També és una vir­tut que crec que puc apor­tar, jugar en dife­rents posi­ci­ons. Hi ha més gent a l’equip que pot fer-ho i tots podem apor­tar coses dife­rents.