L’altra catedral de Girona
El pavelló, inaugurat l’any 1993, ha estat l’escenari de grans fites del bàsquet gironí, primer del CB Girona i després de l’Uni
La desaparició del club el 2008 va representar un cop fort per a la ciutat, però l’esport s’ha recuperat gràcies a l’equip femení i al projecte de Marc Gasol
Tota una llegenda de l’NBA dels anys vuitanta, Moses Malone, tres cops MVP de la lliga, va inaugurar oficialment Fontajau, el 4 de setembre del 1993. El recinte es va alçar sobretot per donar resposta a les necessitats del Valvi, l’antic Club Bàsquet Girona. L’ACB exigia una capacitat mínima per a 5.000 espectadors i el pavelló de Palau no hi arribava i estava a les últimes. L’episodi de la xiulada a Quim Nadal i les goteres va fer, mai més ben dit, vessar el got.
En gairebé 30 anys Fontajau ha estat testimoni no només de gran part de la trajectòria del CB Girona, fins a la seva desaparició, l’estiu del 2008, sinó de l’auge de l’Uni, un petit club femení de la ciutat que s’ha consolidat entre els millors equips d’Europa aquests últims anys amb un seguiment social creixent.
La supervivència esportiva
Paradoxalment, quan s’ha omplert més a vessar Fontajau, amb les escales repletes de gent, no hi havia cap títol ni cap final en joc. Va ser en el play-off de descens del 1993/94 amb set mil espectadors en el quart i definitiu partit contra l’Argal Osca (3-1) i el de la temporada següent, contra el Breogán. En el dramàtic cinquè partit del 30 d’abril del 1995, s’hi van registrar un total de 7.767 espectadors, segons l’estadística oficial, i amb una gentada dreta patint durant els 40 minuts. La victòria (77-67) i la permanència es van viure amb una passió tan desenfrenada com la del dia de l’ascens a Palau contra el Caja Madrid.
El CB Girona, primer com a Casademont i després com a Akasvayu (nom de mal recordar), va viure també grans tardes i nits europees que molts seguidors no oblidaran. Els 5.300 aficionats no van ser suficients per conduir l’equip a la seva primera semifinal europea, la copa Korac, la temporada 1999/2000. El Llemotges d’Ivanovic, exjugador gironí, va empatar a Fontajau (77-77) i l’eliminaria en territori occità.
La copa FIBA
El desenllaç seria diferent set anys més tard, el 15 d’abril del 2007. Amb Akasvayu de patrocinador i en ple boom immobiliari, hi havia una plantilla formidable. Amb Pesic a la banqueta i Marc Gasol, Mcdonald, Fucka, Sada o San Emeterio, els gironins van alçar la copa FIBA en la final contra l’Azovmash de Mariúpol (72-79), ciutat malauradament de moda ara per la invasió russa a Ucraïna. El ple va ser gairebé definitiu (4.838) i la celebració, molt intensa. Gasol ja començava a ser un jugador molt estimat en el seu primer curs a Girona.
El 25 d’agost del 2008 va ser un dia trist per al bàsquet de la ciutat. Se sospitava per l’estat precari de l’economia –els impagaments havien estat una constant aquella temporada–, però ningú va fer-se realment a la idea de la magnitud de la tragèdia fins que el conseller delegat de l’entitat, Santi Sardà, ho va fer oficial. No hi havia ni papers ni pressupost, ni garanties econòmiques per inscriure l’equip a l’ACB. El propietari, Josep Amat, s’havia quedat sense crèdit en els dos sentits, el figurat i el literal.
La desaparició del club de referència va deixar un buit que durant anys semblava irreparable, però l’antiga afició de l’ACB es va aplegar un cop més a Fontajau el 10 d’octubre del 2013 (4.500 persones) en l’homenatge a Darryl Middleton, un jugador clau en la història del bàsquet a Girona.
Arriba l’Uni
Mentre Marc Gasol triomfava a l’NBA i tal volta ja pensava en un futur projecte a la ciutat, un altre fenomen va fer desbordar totes les previsions a Fontajau, que havia quedat orfe del seu referent, tot i que el bàsquet d’elit va continuar després de la desaparició de l’Ayasvayu amb el Sant Josep a la LEB Or.
L’Uni d’Anna Caula, actual secretària general de l’Esport, va debutar a la Lliga Femenina el 10 d’octubre del 2009 sense grans aspiracions més enllà de consolidar-se. La seva gran jugadora de futur, Marta Xargay, havia marxat a l’Avenida, però això no va impedir que el club anés fent passos petits però ferms cap a la consolidació, no només en l’elit estatal, sinó també en l’europea. En la semifinal de la lliga 2011/12 contra l’Avenida es va superar per primer cop els tres mil seguidors en un partit femení (3.100).
Però la primera gran nit seria la de Sant Jordi del 2015. Una victòria contra l’Avenida donava la primera lliga a l’equip que llavors entrenava Roberto Íñiguez. Ho van viure i celebrar en directe 5.200 aficionats, un rècord que superava les xifres europees de l’Akasvayu. La xifra es va repetir també contra l’Avenida el següent partit de lliga, el 27 de novembre del 2016 (76-85). Mil persones feien una cua que travessava tot l’aparcament del recinte mentre el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, accedia a la llotja.
La segona lliga, la del 5 de maig del 2019, encara es va viure amb més intensitat. Des dels play-off del Valvi que no es veia una cosa així. Uns 5.500 espectadors van deixar l’Avenida sense capacitat de reacció. La primera gran nit de Laia Palau. L’anada de les semifinals de l’Eurocopa –primer equip català que la jugava– va aplegar 4.300 espectadors i després de la lliga del 2019 van arribar també els grans partits de l’Eurolliga i entrades formidables en partits de la lliga regular fins que va arribar la pandèmia.
Precisament les mesures contra la covid-19 van impedir que el pavelló obrís les portes en una cita històrica, la bombolla de l’Eurolliga 2020/21. Aquesta última temporada també uns quatre mil seguidors van assistir a la victòria contra l’Avenida en el partit dels quarts de final de l’Eurolliga. És una afició que en els últims anys no ha defallit mai tot i que, cal recordar-ho, alguns partits es van jugar a Palau després del temporal Glòria.
“Show time”
Enmig de la bogeria per l’Uni només l’amistós benèfic dels germans Gasol, el 8 de juliol del 2018, va permetre veure de nou l’aspecte original de Fontajau, amb la grada retràctil desplegada. Aquell dia, a banda dels dos llegendaris pivots catalans, van trepitjar el parquet jugadors com Brooks, Navarro, Ricky i Butler.
Poc després, al setembre, el Bàsquet Girona començava a caminar a la LEB Plata sota les ordres de Quim Costa, i al novembre anunciava el fitxatge de Jordi Trias. Va ser una temporada difícil d’oblidar per al president del club, que al juny guanyava l’anell amb els Raptors, franquícia a la qual havia arribat a mitja temporada. A final de temporada el pivot va confirmar que es volia retirar a Girona, fos quina fos la categoria en què jugués l’equip.
Dit i fet, el 3 de desembre del 2021, després d’anunciar-ho en un gran acte conjunt, el president es va posar la samarreta contra l’Osca i va reunir gairebé 4.000 seguidors (89-47). El bàsquet a Girona entrava en una nova dimensió. La possibilitat de tenir un altre cop un equip a l’ACB ja no era un miracle. En els últims partits l’afició ha fet costat a l’equip davant el repte que representa tornar a l’ACB 14 anys després.
Publicat a
Notícies
Dijous,21 novembre 2024