Èric Vila (Bescanó, 15/5/1998) va viure literalment un somni. Aquell nen que anava a veure els seus ídols a Fontajau com a aficionat ahir va passar a l’altre costat: a ser un ídol dels més petits. Vila, fill del mític exjugador del Girona (1990-1994) i del Barça (1989-1990) Claudi Martínez, va començar a botar la pilota al Santa Eugènia i anava a la graderia de Fontajau a animar un Akasvayu on hi havia Marc Gasol i tota la resta. 14 anys després és company d’equip del campió NBA i campió mundial. Vila va ser el millor jugador en el més/menys amb ell a la pista, el que va tenir més rendibilitat durant els 25 minuts que va jugar, en què va ser molt descarat i es va multiplicar en moltes facetes (6 punts i 7 rebots). No ha estat fàcil el camí després de viure uns mesos complicats per culpa de les lesions en el seu últim any als Estats Units. Hi havia marxat deixant enrere el seu pas pel bàsquet de base del Barça –havia estat MVP del campionat d’Espanya júnior i era un dels millors talents– i agafant un vol cap a l’aventura nord-americana, primer a la Universitat de Texas A&M (NCAA), després a Northwest Florida State Raiders i finalment a la Universitat de Texas a El Paso. Vila va acceptar el repte de tornar a Girona per intentar retornar el club de la seva vida a l’elit, i ho va aconseguir.

Dijous va complir el seu somni: jugar en l’elit a casa seva: “Un somni fet realitat, per a un gironí poder tornar a l’ACB amb el Bàsquet Girona, contra el Madrid, i tal com estava Fontajau, només es pot agrair a l’afició el que fa per nosaltres.” Vila recorda quan tenia sis anys i anava a Fontajau: “Venia a veure jugar el Marc, el Middleton... Era soci i venia aquí a veure l’Akasvayu.” Com és lògic, amb els de la casa hi va haver nervis en el debut: “Hi ha hagut una mica de sobreactuació, com ha dit l’Aíto, el mestre és el mestre, l’hem d’escoltar i aprendre del que ens ensenya per millorar.”