No ho recordo perquè era molt petit, només tenia dos anys. Des que en soc conscient no he notat cap diferència perquè ja he crescut així, adaptant-me a totes les situacions i normalitzant-ho. És una experiència i examen més a la vida. De fet, tinc fotos meves d’abans d’anar amb cadira de rodes, però les veig i no em reconec.

Ho tinc molt normalitzat i no m’afecta. És una altra realitat, però és paral·lela a la de tothom. Crec que no té res de diferent i estrany.

Actualment, s’ha avançat molt tant en infraestructures com en inclusió social i campanyes que es fan. El Bàsquet Girona i el Mifas ho potencien molt. Gràcies a això hem fet un gran pas en la inclusió amb persones amb discapacitats.

No, perquè no trobava cap club ni cap esport que estigués adaptat i que m’agradés. Llavors, va ser quan vaig descobrir el Mifas, perquè encara no s’havia creat el Bàsquet Girona en cadira de rodes.

Des del primer dia he tingut el mateix entrenador, en Carlos Bermúdez, i tots aquests anys al club m’ha ajudat molt. Amb ell m’hi he trobat molt a gust i tot el que he après d’aquest esport és gràcies a ell. Ens aporta molt de coneixement, però amb pràctica. Cada entrenament és un nou món i un nou aprenentatge.

Sí, totalment. Quan comences a fer qualsevol esport sents una diferència molt gran, sobretot quant a autoestima, salut i salut mental. L’esport hauria de ser obligatori per a tothom. A mi començar a jugar a bàsquet m’ha canviat la vida perquè realment és un esport que m’apassiona i, per això, sempre intento donar el millor de mi en els entrenaments i els partits. Sobretot a la pista és on més s’ha de demostrar amb l’equip i l’actitud. I més ara, que estem progressant constantment. Hem jugat els play-offs i hem estat subcampions de la lliga catalana.

Jo no la vaig viure tant com els meus companys perquè ells tenen més experiència i porten més anys amb el Mifas, però jo m’he sentit bastant bé, i sí que he notat que ara hi ha més publicitat del nostre equip i, per tant, això ens ajuda a la inclusió social. Com més ho visualitzis més normalitzat estarà. A Fontajau a vegades les graderies estan plenes de persones que venen a veure’ns tot i no ser seguidors nostres, perquè tenen curiositat. I no només veuen unes persones amb discapacitat que juguen sinó una cosa més professional, un esport real. Tot això ve de la normalització i de totes les campanyes que es fan.

Sí, hi ha més publicitat i més persones curioses que ens venen a veure perquè es promociona el nostre equip a través de les xarxes socials del Bàsquet Girona. A la majoria els agrada perquè al final no deixa de ser un esport com qualsevol altre.

Vam fer un bon tancament de temporada, tant a la primera divisió de la lliga catalana com a la segona estatal.

No m’ho imaginava gens. Vaig començar perquè m’agradava el bàsquet i em continua agradant, però mai havia pensat en seleccions ni en campionats perquè tampoc ho sabia. Són coses que he anat vivint amb el temps i espero guanyar molts més títols amb el club.

A curt termini l’únic objectiu que em proposo és donar el millor de mi, entrenar-me, treballar i compaginar això amb els estudis, i mirar de fer unes bones temporades. A mitjà termini jo vull arribar fins a la divisió d’honor. Vull arribar tan lluny com pugui dins l’equip.