Tot just fa un mes que estic en la dinàmica de l’equip i m’he sentit de menys a més. Les últimes dues setmanes han estat molt positives perquè trobava a faltar molt el ritme de la competició. Ha costat molt, sobretot les primeres setmanes de la lesió. Estic molt content amb el partit que vaig fer contra el Gran Canària, llàstima de perdre... Vull aportar la meva identitat per guanyar el màxim de partits.

M’ho va proposar en Marc. Em va escriure que volia parlar amb mi; el primer que em va dir va ser que volia que formés part del projecte. La meva resposta va ser que em faria il·lusió, però que abans havia de tancar la meva sortida amb el Barça. Quan es va tancar el cicle amb el club, llavors és quan vaig decidir donar la meva paraula al Girona. Estem parlant del juliol. Després va venir la lesió inesperada que ho va posposar tot un temps.

Mai vaig rebre cap oferta formal del Manresa. Hi va haver un apropament amb en Pedro Martínez. Es van interessar per mi, però res ferm. Dins del meu cap, però, ja tenia molt clar que volia venir a Girona en un projecte en què en Marc va mostrar interès per mi. M’agrada que insisteixin i des del primer moment que no em va parar de trucar per veure quan ho fèiem tot ja efectiu. Va ser pesat, en el bon sentit de la paraula.

Em va manifestar el seu interès perquè jugués al Manresa. Sempre ho he dit, és dels millors entrenadors que he tingut. En molt poc temps, és qui m’ha tret més rendiment. La conversa va quedar allà i van passar els mesos i no va passar res més. El Girona va ser més insistent. La conversa amb el Pedro va ser molt profitosa i li estic molt agraït d’haver confiat en mi per al seu projecte.

Vaig rebre ofertes de tres equips turcs, un de Rússia i d’altres equips europeus. Dos equips d’Eurolliga van preguntar per la meva situació ja que venia d’una lesió llarga. També equips de la lliga ACB que exactament no et sabria dir... Al final, veus que, tot i estar lesionat i passar un temps complicat, hi ha equips interessats en tu.

Sí, he tingut una espondilosi a la part dreta de la zona lumbar. Una de les vertebres està partida, és un defecte de naixement. Això fa que la meva cintura compensi més d’un costat que de l’altre. Al no tenir un bon tronc inferior o no tenir la continuïtat a la pista, se’m va pronunciar. Quan afluixo els exercicis de core i de cames, reculo. He de ser molt conscient que tinc aquest defecte i que haig de treballar-ho fort. Després és quan puc mostrar el meu nivell.

No ha sigut fàcil. Al final he tingut la sort que els últims cinc i sis anys he jugat a un gran nivell a tots els equips on he estat. No entrar en els plans de l’entrenador fa que costi anar a entrenar i ser positiu en els partits. Pel fet d’estar tants anys al Barça, inconscientment, em vaig acomodar, pensava que si no jugava tant en aquell moment ja ho faria la temporada següent. M’haig de centrar sempre en el present.

Al final de temporada, després de perdre la lliga contra el Madrid, vaig tenir una reunió amb Juan Carlos Navarro i Mario Bruno Fernández, responsables de la secció i de la direcció tècnica i esportiva. Allà vam repassar l’any i em van comunicar que ja no entrava en els seus plans. És una decisió que dol i sap greu, perquè em quedaven dos anys i estava convençut que podia seguir aportant. He buscat noves fites per seguir trobant la felicitat i la passió pel bàsquet. S’ha acabat un dels meus somnis: jugar al Barça.

Em va doldre perquè no m’ho esperava tot i portar temps sense jugar. Confiava que amb la recuperació valorarien la meva situació. No va ser així; ara és una època passada i em quedo amb totes les coses bones de can Barça i, sobretot, les que potser no són tan bones o les que hauria pogut fer millor. Ara amb el projecte del Bàsquet Girona ho aplicaré i ho canviaré si cal.

No va ser el meu millor dia per debutar al Palau. Les emocions estaven a flor de pell i tot just després de set mesos sense competir ni trepitjar una pista de bàsquet va costar molt. Costava tenir tots els sentits en el joc. Estic content d’haver tornat a casa meva, on vaig ser feliç, però sobretot per estar a punt de sumar una victòria que hauria sigut històrica per al Bàsquet Girona.

Hem anat de menys a més. Els pitjors partits de l’equip han estat contra el Tenerife i l’Obradoiro, on no es va mostrar el caràcter que hem tingut aquestes últimes setmanes. No vam tenir possibilitats de guanyar els enfrontaments. En canvi, en els partits contra l’Unicaja i el Gran Canària, fins a l’últim moment vam estar centrats contra grans equips. Hem de saber gestionar els finals de partits i els moments en què el joc no és tan brillant i necessitem calma, com ara en l’últim matx. L’experiència hi fa molt i nosaltres som novells.

Abans de l’aturada de Nadal ve un calendari molt complicat. Hem demostrat que podem anar al Palau i jugar de tu a tu contra un equip com el Barça, som capaços d’arribar al minut 50 i estar per sobre contra GC. Tindrem les nostres possibilitats, però serà complicat guanyar en pistes com el Buesa Arena o la Fonteta. Després partits com els del Lugo i el Saragossa, no sé si els catalogaria com a finals, però sí que comencen a ser partits de la teva lliga i sobretot a casa, a Fontajau.

Recordo que en Marc em va dir a la banqueta, abans de debutar, que intentés animar la resta de companys de la banqueta, per sumar. És important el carisma que he anat guanyat aquests anys. Hi ha moments en què necessitem l’empenta per acabar de creure’ns el que fem. L’altre dia anàvem sis punts per sota i semblava que anéssim 25 per sota.

El fet de contagiar els companys i l’afició estic segur que ajuda. Estic obert a ajudar i a aprendre d’en Marc, en Quino, l’Aíto..., però sobretot intentaré guiar aquest projecte i que els joves vegin la idea de joc que volem tenir. He vingut a sumar i aportar el màxim possible al Bàsquet Girona.

La pressió sempre hi és. Et diria que m’encantaria estar a mitja taula mirant els llocs de play-off i de copa del Rei, però la realitat és aquesta. Marcar-nos un objectiu i una data de salvació no ho veig, l’objectiu és salvar-nos i de seguida. Tot això passa per fer la feina en cada partit, que és sempre un món diferent.

De moment, les meves expectatives són tornar a recuperar la forma física que tenia fa un temps, bastant endarrere, i ser important al Bàsquet Girona.

Em vaig tornar a sentir aquell Oriola dels primers anys al Barça. El caràcter, l’energia, la força, va caracteritzar una mica això. No és per tirar-me floretes, però el fet que jo donés aquest plus en energia, tant a davant com a darrere, va fer que els companys es contagiessin. Em sento orgullós de veure que vaig deixant la lesió enrere i que amb temps pugui aportar el que jo sé fer.

La diferència és abismal. El Sarunas és un entrenador quadriculat i normatiu, en què no hi ha alternatives. L’Aíto ho construeix tot des de zero. Des del simple pas fins als conceptes defensius de posicions. És molt diferent, les normes les vaig trobant a mesura que el joc va avançant.

Soc conscient que va estar al Girona en l’últim tram de l’any passat, però fa temps que no parlo amb ell. Hi tinc molt bona relació ja que va ser el primer entrenador que va confiar en mi i que em va fer debutar com a professional al Manresa. Li desitjo el millor al Bilbao, i el millor cap a ell. Sé que va estar ajudant i posant el seu granet de sorra per fer que avui en dia el Bàsquet Girona pugui estar jugant a l’ACB.