Hi ha el partit de l’Araski, perquè juguem a casa, i veient com està la lliga... Els partits a casa s’han d’assegurar i per exemple amb el Barça sabem que és difícil, però estic emprenyada perquè no acabem de trobar la tecla, que l’equip sigui poderós i s’imposi. Sí que tenim molts partits, però al final el minutatge de les jugadores tampoc és tan alt.

Hi ha una part d’això que és important i que l’estem notant des de l’inici. És la transició que havia de fer l’equip, i no carrego contra les bases particularment, sinó que em refereixo a aquest personatge fort, amb aquesta veterania o experiència. Crec que en Bernat fa una bona feina i que s’ha d’aconseguir ser un equip més compacte. Però hi ha gent amb poca experiència, i no parlo només de l’Eurolliga, per controlar partits difícils o finals ajustats, i ja ho hem vist, perdent possessions o veient que se’t complica.

Sykes no és aquest perfil de jugadora, però sí que té molta intensitat i ens anirà molt bé: falta aquesta cohesió, que si al davant no funciona, tenir aquest ofici al darrere per enfadar-se i si jo no fico tu no fiques. Crec que és una de les coses que més hem de treballar ara mateix.

És la manera i no n’hi ha cap altra. Tens un roster amb jugadores suficientment importants i amb caixet, no fotem, però hi ha d’haver una implicació al darrere com a grup, que és el que crea la identitat de grup: sempre es parteix de la defensa. No vull ser un equip de 50 punts, però és cert que hem de posar el focus en la lluita i els intangibles més merdosos del fang.

Justament en els partits és on l’equip ha de créixer. En els entrenaments, i aquesta setmana precisament poc, s’entrena però no es pot fer. I si no es fa aquesta simbiosi se’t complica. A hores d’ara tothom sap fer coses i almenys el component físic tothom està disposat a donar-lo. No assenyalo les jugadores ni ningú, només dic que ha de ser un punt de trobada i no sé qui començarà, per això estic expectant amb la Sykes i que la seva presència encomani. Hi ha hagut un tema important pel que fa als despatxos i ens ho han posat difícil. També tenim prou peces i no pots sortir a especular. No estem al davant de ningú i has d’anar al màxim des del minut 1. Has de ser capaç de dur la iniciativa, tens plantilla per fer-ho.

És el club a abatre, el referent en l’àmbit espanyol per palmarès, tradició i experiència. També a Europa. I és competir contra el campió. Ells també estan vivint un any complicat, però és una posada de llarg i tothom ho viu d’aquesta manera: és l’etern rival i són les ganes de mesurar-se contra els grans. No hi ha cap altra cosa, és una qüestió de desig i de donar el 200% perquè és un equip que competeix i potser aquesta seguretat, en la qual té molt a veure l’aspecte mental, aquest any no la tenen tant, però saben que guanyen i guanyen. Encara que vagin mal dades tenen aquesta confiança en elles mateixes. És una dinàmica que hem pogut canviar els últims anys, hi hem competit. I juguem a casa, la confiança de l’equip es fa des de les victòries i elles també estan en el seu camí, com el València. És un any convuls amb lesions i coses que podríem haver aprofitat millor, però sé que les coses es juguen més endavant.

Al final és competició, més enllà que sigui bàsquet femení o no. Cada entrenador té la seva personalitat i la seva manera d’enfocar les competicions. En Roberto dirigeix l’equip a la seva manera i li ha anat molt bé: s’ha vist una mà forta darrere de tot això, una direcció important. Aquest any s’enfronta a en Bernat i no sé com anirà, cada temporada és diferent i ja et dic que ni la seva situació ni la nostra és la d’altres anys, i no et pots basar en allò que ha passat perquè és força igual. Aquest partit és un escenari del tot diferent i no sé com s’enfocarà per part seva. I la veritat, m’és igual.

És que la gràcia d’estar en equips bons, com és el Girona o on he estat tota la meva vida, és que t’has de preocupar de tu. No pots estar preocupant-te del que fan els altres perquè, a més, és una pèrdua d’energia que no està a les teves mans. T’has de centrar en tu i en el progrés intern. I després no és el mateix la lliga, l’Eurolliga, el play-off... Tots els partits són diferents i, per molt que el rival sigui el mateix, has d’agafar un full en blanc i començar-lo en funció de la teva realitat d’aquell mateix dia.

Hem de mesurar les forces de cadascú. I el dia 21 serà una altra pel·lícula, per la integració dels fitxatges o com funcionin, veure com està el grup... Sí que dimarts ens podíem posar líders de la lliga, però a mi em rellisca: jo el que vull és guanyar cada partit i, al final, quan arribes al lloc, veus que la feina que has fet et permet ser on ets; més que focalitzar-te en titulars, perquè és igual. La feina és la que et dona els resultats. Sí que t’agradaria guanyar sempre i amb solvència, però aquesta doble competició desgasta molt i ser sempre el millor no és tan fàcil. I a mi m’és igual: m’agradaria guanyar de 20 amb la gorra, però s’ha de sumar i tenir la capacitat d’adaptació a cada escenari que et trobes, com un Fontajau ple i que la gent respongui i l’equip se senti acompanyat. Però tant és perquè amb el bloc directe que has de passar amb la Maite Cazorla i amb l’altra que te la fot, el públic hi té poc a fer i és una cosa interna que et fa dir que ets millor que la que tens al davant.

Ho serà. Perquè a nosaltres ara mateix la Tolo ens dona molta estabilitat i moltes coses, si som capaces de trobar-la. Però també es carrega de faltes moltes vegades i la cosa va de dones molt grosses, en què els àrbitres es fixen molt. I com que la Tolo va a totes, per això es carrega. En el cas de la Julia, elles en depenen força com a referència interior. Seria important jugar-hi, també torna aquí i aquesta psicologia compta. Espero que la Tolo tingui un dia sòlid, la seva maduresa també és diferent, tot i que la Julia és capaç, està fent bons partits i ja ho veurem. Jo prefereixo pensar més en la solidesa conjunta perquè on no arriba ella ho pot fer una exterior amb una ajuda, per exemple: totes anem al mateix.

A mi m’agrada pensar que sí. I ara que visc més el dia a dia des de l’estructura de club veig que la feina és bona. És un dia especial, però és que ho és cada dia, d’especial. Els dies que perds i entres a l’oficina a les 9 estem tots putejats, però la feina ha de sortir: es fan sopars VIP per a després dels partits... Les nostres victòries també són fora de la pista, convencent la gent, i això s’aconsegueix quan l’equip va com un coet. Hem guanyat un títol com és la supercopa, ens hem classificat per a l’Eurolliga, i a més d’una manera èpica. Cada dia ens hem d’exigir, hem de veure on som i valorar-ho, perquè la pressa és mala companya. El que no m’interessa són els abismes, que anem perdent i que les ferides es facin grosses. No és fàcil i s’ha de persistir.

Tenia molt avançat dins meu que si no era aquest any havia de ser en algun moment. Podria haver jugat més, però se’m va presentar això de la selecció, fent un paper que es diu team manager, però soc al cos tècnic. Ser-hi com a jugadora no era el més ideal. També hi havia el projecte del planter i òbviament amb l’oferta del club veus un camí on anar que si no és aquest any serà l’altre, tot i que mai saps com serà el següent. I l’any passat per a mi va ser molt dur, pel que fa al bàsquet va ser una temporada molt difícil.

Em lesiono a l’últim partit perquè acumulo una càrrega emocional molt important. I mentalment estic decidint el meu futur i és cert que m’hauria agradat mantenir-me fora d’aquests pensaments per estar en disposició de jugar. Però no pensar-hi fins que acabes és impossible i passen coses al teu voltant que et fan dir: “Nena, ho enfoquem o no, ho hauràs de dir en algun moment.” Em lesiono en aquell partit i en la pretemporada perquè vinc d’un estiu infernal. Saps què passa? Que no vam guanyar res l’any passat i la meva carrera ha estat guanyar coses. I quan veig que amb la selecció no guanyem, aquí tampoc... Potser són senyals i jo soc una persona que en la meva trajectòria no tinc la sensació d’haver tirat mai la tovallola.

És clar que soc jugadora, jo el bàsquet el visc d’aquesta manera i fins que no passi un temps... I ho dubto, em passaran moltes coses i potser hi haurà un moment que m’acosti més a la pista. Necessitava distància perquè, si no, se m’haurien barrejat moltes coses i com a entrenadora a peu de pista m’haurien agafat tots els mals.

I tant. Tampoc et dic que sigui en un equip top. Puc estar tranquil·lament en formació, m’és igual. I de fet a les tardes entro i m’hi fico. La meva visió de jugadora val tant per a 13 anys com per a 38, el bàsquet és una cosa que conec i que em fa vibrar. Compartir la meva experiència ho puc fer des de qualsevol punt i amb la direcció esportiva quedes més allunyat de la pista. La teva influència és menor i també depèn de quin tipus de direcció tinguis: ja ho sabeu, en Pere Puig és qui està al darrere fent les coses. Jo tinc el càrrec i el compartim, ell ho ha fet tots els anys i quan jo arribo l’equip està quasi fet. I tampoc li dono la responsabilitat, és compartida i hi ha coses que venen donades i és un any complicat per la situació de les nord-americanes pel calendari de la WNBA i en tots els equips.

Jo n’estic aprenent i tampoc soc algú que digui que es vol quedar per sempre aquí. La meva vida ha estat sempre vinculada al bàsquet però no em fa por ni fer maletes ni seguir els meus instints cap a ofertes o projectes que m’interessin, siguin del format que siguin. En Pere es pensava que jo continuaria un any més i la configuració de la plantilla és la que és. I òbviament li cau la peça i tampoc ens hem quedat penjats, amb dues bases a les quals es pot treure profit.

Em sento superprivilegiada perquè estic en un món que té en el seu epicentre el bàsquet, amb projectes engrescadors. I vinc aquí, parlo amb en Bernat i les jugadores i l’Eurolliga. I quan acabo ve l’Aíto o parlo amb en Lubos o en Marc, en Pierre... Estic contínuament donant voltes al bàsquet i pensant com millorar coses. I a les tardes amb els coordinadors en el projecte de la base, que em sembla preciós: una oportunitat fantàstica i també per veure com treballem els dos clubs. Hi ha hagut una sinergia que ens agermana en el dia a dia dels dos primers equips, que ells estan patint i nosaltres potser no tant, però la competició és així. I estic a cavall dels dos clubs, aprenent no només com funciona el meu, sinó també el seu.

Tenen el seu procés i ja ho sabíem; l’ACB és una competició molt dura i el problema és que quan perds molt és molt difícil crear bones dinàmiques perquè afecta directament la consciència i la confiança. És una merda, tot i que tu saps que per mantenir-te has de guanyar aquest, aquell i l’altre. És l’objectiu d’en Marc, mantenir-se i l’any que ve fer un pas més i millorar. Si no perden això de vista i la gent no es posa nerviosa pot acabar passant. El dia a dia, i amb només un partit a la setmana... Els desitjo el millor i a més treballen bé i hi ha una cosa important: els jugadors volen estar aquí i ho hem vist els últims anys amb grans superestrelles, Girona és un molt bon lloc per estar.