Hi ha el par­tit de l’Araski, perquè juguem a casa, i veient com està la lliga... Els par­tits a casa s’han d’asse­gu­rar i per exem­ple amb el Barça sabem que és difícil, però estic empre­nyada perquè no aca­bem de tro­bar la tecla, que l’equip sigui poderós i s’imposi. Sí que tenim molts par­tits, però al final el minu­tatge de les juga­do­res tam­poc és tan alt.

Hi ha una part d’això que és impor­tant i que l’estem notant des de l’inici. És la tran­sició que havia de fer l’equip, i no car­rego con­tra les bases par­ti­cu­lar­ment, sinó que em refe­reixo a aquest per­so­natge fort, amb aquesta vete­ra­nia o experiència. Crec que en Ber­nat fa una bona feina i que s’ha d’acon­se­guir ser un equip més com­pacte. Però hi ha gent amb poca experiència, i no parlo només de l’Euro­lliga, per con­tro­lar par­tits difícils o finals ajus­tats, i ja ho hem vist, per­dent pos­ses­si­ons o veient que se’t com­plica.

Sykes no és aquest per­fil de juga­dora, però sí que té molta inten­si­tat i ens anirà molt bé: falta aquesta cohesió, que si al davant no fun­ci­ona, tenir aquest ofici al dar­rere per enfa­dar-se i si jo no fico tu no fiques. Crec que és una de les coses que més hem de tre­ba­llar ara mateix.

És la manera i no n’hi ha cap altra. Tens un ros­ter amb juga­do­res sufi­ci­ent­ment impor­tants i amb cai­xet, no fotem, però hi ha d’haver una impli­cació al dar­rere com a grup, que és el que crea la iden­ti­tat de grup: sem­pre es par­teix de la defensa. No vull ser un equip de 50 punts, però és cert que hem de posar el focus en la lluita i els intan­gi­bles més mer­do­sos del fang.

Jus­ta­ment en els par­tits és on l’equip ha de créixer. En els entre­na­ments, i aquesta set­mana pre­ci­sa­ment poc, s’entrena però no es pot fer. I si no es fa aquesta sim­bi­osi se’t com­plica. A hores d’ara tot­hom sap fer coses i almenys el com­po­nent físic tot­hom està dis­po­sat a donar-lo. No asse­nyalo les juga­do­res ni ningú, només dic que ha de ser un punt de tro­bada i no sé qui començarà, per això estic expec­tant amb la Sykes i que la seva presència enco­mani. Hi ha hagut un tema impor­tant pel que fa als des­pat­xos i ens ho han posat difícil. També tenim prou peces i no pots sor­tir a espe­cu­lar. No estem al davant de ningú i has d’anar al màxim des del minut 1. Has de ser capaç de dur la ini­ci­a­tiva, tens plan­ti­lla per fer-ho.

És el club a aba­tre, el refe­rent en l’àmbit espa­nyol per pal­marès, tra­dició i experiència. També a Europa. I és com­pe­tir con­tra el campió. Ells també estan vivint un any com­pli­cat, però és una posada de llarg i tot­hom ho viu d’aquesta manera: és l’etern rival i són les ganes de mesu­rar-se con­tra els grans. No hi ha cap altra cosa, és una qüestió de desig i de donar el 200% perquè és un equip que com­pe­teix i pot­ser aquesta segu­re­tat, en la qual té molt a veure l’aspecte men­tal, aquest any no la tenen tant, però saben que gua­nyen i gua­nyen. Encara que vagin mal dades tenen aquesta con­fiança en elles matei­xes. És una dinàmica que hem pogut can­viar els últims anys, hi hem com­pe­tit. I juguem a casa, la con­fiança de l’equip es fa des de les victòries i elles també estan en el seu camí, com el València. És un any con­vuls amb lesi­ons i coses que podríem haver apro­fi­tat millor, però sé que les coses es juguen més enda­vant.

Al final és com­pe­tició, més enllà que sigui bàsquet femení o no. Cada entre­na­dor té la seva per­so­na­li­tat i la seva manera d’enfo­car les com­pe­ti­ci­ons. En Roberto diri­geix l’equip a la seva manera i li ha anat molt bé: s’ha vist una mà forta dar­rere de tot això, una direcció impor­tant. Aquest any s’enfronta a en Ber­nat i no sé com anirà, cada tem­po­rada és dife­rent i ja et dic que ni la seva situ­ació ni la nos­tra és la d’altres anys, i no et pots basar en allò que ha pas­sat perquè és força igual. Aquest par­tit és un esce­nari del tot dife­rent i no sé com s’enfo­carà per part seva. I la veri­tat, m’és igual.

És que la gràcia d’estar en equips bons, com és el Girona o on he estat tota la meva vida, és que t’has de pre­o­cu­par de tu. No pots estar pre­o­cu­pant-te del que fan els altres perquè, a més, és una pèrdua d’ener­gia que no està a les teves mans. T’has de cen­trar en tu i en el progrés intern. I després no és el mateix la lliga, l’Euro­lliga, el play-off... Tots els par­tits són dife­rents i, per molt que el rival sigui el mateix, has d’aga­far un full en blanc i començar-lo en funció de la teva rea­li­tat d’aquell mateix dia.

Hem de mesu­rar les for­ces de cadascú. I el dia 21 serà una altra pel·lícula, per la inte­gració dels fit­xat­ges o com fun­ci­o­nin, veure com està el grup... Sí que dimarts ens podíem posar líders de la lliga, però a mi em rellisca: jo el que vull és gua­nyar cada par­tit i, al final, quan arri­bes al lloc, veus que la feina que has fet et per­met ser on ets; més que foca­lit­zar-te en titu­lars, perquè és igual. La feina és la que et dona els resul­tats. Sí que t’agra­da­ria gua­nyar sem­pre i amb solvència, però aquesta doble com­pe­tició des­gasta molt i ser sem­pre el millor no és tan fàcil. I a mi m’és igual: m’agra­da­ria gua­nyar de 20 amb la gorra, però s’ha de sumar i tenir la capa­ci­tat d’adap­tació a cada esce­nari que et tro­bes, com un Fon­ta­jau ple i que la gent res­pon­gui i l’equip se senti acom­pa­nyat. Però tant és perquè amb el bloc directe que has de pas­sar amb la Maite Cazorla i amb l’altra que te la fot, el públic hi té poc a fer i és una cosa interna que et fa dir que ets millor que la que tens al davant.

Ho serà. Perquè a nosal­tres ara mateix la Tolo ens dona molta esta­bi­li­tat i mol­tes coses, si som capa­ces de tro­bar-la. Però també es car­rega de fal­tes mol­tes vega­des i la cosa va de dones molt gros­ses, en què els àrbi­tres es fixen molt. I com que la Tolo va a totes, per això es car­rega. En el cas de la Julia, elles en depe­nen força com a referència inte­rior. Seria impor­tant jugar-hi, també torna aquí i aquesta psi­co­lo­gia compta. Espero que la Tolo tin­gui un dia sòlid, la seva madu­resa també és dife­rent, tot i que la Julia és capaç, està fent bons par­tits i ja ho veu­rem. Jo pre­fe­reixo pen­sar més en la soli­desa con­junta perquè on no arriba ella ho pot fer una exte­rior amb una ajuda, per exem­ple: totes anem al mateix.

A mi m’agrada pen­sar que sí. I ara que visc més el dia a dia des de l’estruc­tura de club veig que la feina és bona. És un dia espe­cial, però és que ho és cada dia, d’espe­cial. Els dies que perds i entres a l’ofi­cina a les 9 estem tots pute­jats, però la feina ha de sor­tir: es fan sopars VIP per a després dels par­tits... Les nos­tres victòries també són fora de la pista, con­ven­cent la gent, i això s’acon­se­gueix quan l’equip va com un coet. Hem gua­nyat un títol com és la super­copa, ens hem clas­si­fi­cat per a l’Euro­lliga, i a més d’una manera èpica. Cada dia ens hem d’exi­gir, hem de veure on som i valo­rar-ho, perquè la pressa és mala com­pa­nya. El que no m’interessa són els abis­mes, que anem per­dent i que les feri­des es facin gros­ses. No és fàcil i s’ha de per­sis­tir.

Tenia molt avançat dins meu que si no era aquest any havia de ser en algun moment. Podria haver jugat més, però se’m va pre­sen­tar això de la selecció, fent un paper que es diu team mana­ger, però soc al cos tècnic. Ser-hi com a juga­dora no era el més ideal. També hi havia el pro­jecte del plan­ter i òbvi­a­ment amb l’oferta del club veus un camí on anar que si no és aquest any serà l’altre, tot i que mai saps com serà el següent. I l’any pas­sat per a mi va ser molt dur, pel que fa al bàsquet va ser una tem­po­rada molt difícil.

Em lesi­ono a l’últim par­tit perquè acu­mulo una càrrega emo­ci­o­nal molt impor­tant. I men­tal­ment estic deci­dint el meu futur i és cert que m’hau­ria agra­dat man­te­nir-me fora d’aquests pen­sa­ments per estar en dis­po­sició de jugar. Però no pen­sar-hi fins que aca­bes és impos­si­ble i pas­sen coses al teu vol­tant que et fan dir: “Nena, ho enfo­quem o no, ho hauràs de dir en algun moment.” Em lesi­ono en aquell par­tit i en la pre­tem­po­rada perquè vinc d’un estiu infer­nal. Saps què passa? Que no vam gua­nyar res l’any pas­sat i la meva car­rera ha estat gua­nyar coses. I quan veig que amb la selecció no gua­nyem, aquí tam­poc... Pot­ser són senyals i jo soc una per­sona que en la meva tra­jectòria no tinc la sen­sació d’haver tirat mai la tova­llola.

És clar que soc juga­dora, jo el bàsquet el visc d’aquesta manera i fins que no passi un temps... I ho dubto, em pas­sa­ran mol­tes coses i pot­ser hi haurà un moment que m’acosti més a la pista. Neces­si­tava distància perquè, si no, se m’hau­rien bar­re­jat mol­tes coses i com a entre­na­dora a peu de pista m’hau­rien aga­fat tots els mals.

I tant. Tam­poc et dic que sigui en un equip top. Puc estar tran­quil·lament en for­mació, m’és igual. I de fet a les tar­des entro i m’hi fico. La meva visió de juga­dora val tant per a 13 anys com per a 38, el bàsquet és una cosa que conec i que em fa vibrar. Com­par­tir la meva experiència ho puc fer des de qual­se­vol punt i amb la direcció espor­tiva que­des més allu­nyat de la pista. La teva influència és menor i també depèn de quin tipus de direcció tin­guis: ja ho sabeu, en Pere Puig és qui està al dar­rere fent les coses. Jo tinc el càrrec i el com­par­tim, ell ho ha fet tots els anys i quan jo arribo l’equip està quasi fet. I tam­poc li dono la res­pon­sa­bi­li­tat, és com­par­tida i hi ha coses que venen dona­des i és un any com­pli­cat per la situ­ació de les nord-ame­ri­ca­nes pel calen­dari de la WNBA i en tots els equips.

Jo n’estic apre­nent i tam­poc soc algú que digui que es vol que­dar per sem­pre aquí. La meva vida ha estat sem­pre vin­cu­lada al bàsquet però no em fa por ni fer male­tes ni seguir els meus ins­tints cap a ofer­tes o pro­jec­tes que m’interes­sin, siguin del for­mat que siguin. En Pere es pen­sava que jo con­ti­nu­a­ria un any més i la con­fi­gu­ració de la plan­ti­lla és la que és. I òbvi­a­ment li cau la peça i tam­poc ens hem que­dat pen­jats, amb dues bases a les quals es pot treure pro­fit.

Em sento super­pri­vi­le­gi­ada perquè estic en un món que té en el seu epi­cen­tre el bàsquet, amb pro­jec­tes engres­ca­dors. I vinc aquí, parlo amb en Ber­nat i les juga­do­res i l’Euro­lliga. I quan acabo ve l’Aíto o parlo amb en Lubos o en Marc, en Pierre... Estic contínua­ment donant vol­tes al bàsquet i pen­sant com millo­rar coses. I a les tar­des amb els coor­di­na­dors en el pro­jecte de la base, que em sem­bla preciós: una opor­tu­ni­tat fantàstica i també per veure com tre­ba­llem els dos clubs. Hi ha hagut una siner­gia que ens ager­mana en el dia a dia dels dos pri­mers equips, que ells estan patint i nosal­tres pot­ser no tant, però la com­pe­tició és així. I estic a cavall dels dos clubs, apre­nent no només com fun­ci­ona el meu, sinó també el seu.

Tenen el seu procés i ja ho sabíem; l’ACB és una com­pe­tició molt dura i el pro­blema és que quan perds molt és molt difícil crear bones dinàmiques perquè afecta direc­ta­ment la consciència i la con­fiança. És una merda, tot i que tu saps que per man­te­nir-te has de gua­nyar aquest, aquell i l’altre. És l’objec­tiu d’en Marc, man­te­nir-se i l’any que ve fer un pas més i millo­rar. Si no per­den això de vista i la gent no es posa ner­vi­osa pot aca­bar pas­sant. El dia a dia, i amb només un par­tit a la set­mana... Els desitjo el millor i a més tre­ba­llen bé i hi ha una cosa impor­tant: els juga­dors volen estar aquí i ho hem vist els últims anys amb grans superes­tre­lles, Girona és un molt bon lloc per estar.