L’espe­rit com­pe­ti­tiu del Madrid no té límit. És a l’ADN dels blancs en fut­bol i en bàsquet. Només així es pot expli­car que un Madrid que estava lite­ral­ment mort després del cor­rec­tiu dels dos pri­mers par­tits, en què el Par­ti­zan va gua­nyar al Wizink Cen­ter i va situar un 0-2, fos capaç de res­sor­gir de les seves cen­dres. I ho va fer pri­mer fent una cosa impos­si­ble: gua­nyar dos cops a l’infern de l’Stark Arena (2-2), tot això sense Yabu­sele i amb una lesió per a tota la tem­po­rada de Deck. I després de tota aquesta èpica només va fal­tar ahir que en el cinquè i defi­ni­tiu par­tit, quan un altre cop els ser­bis sem­blava que havien matat els blancs (41-59), va remun­tar 18 punts amb un Ser­gio Rodríguez de fan­ta­sia i amb un perímetre amb gent que sap de què va això de la pressió, com són Llull, amb tri­ples amb el seu segell, i un Rudy que va aparèixer quan feia falta. Ells, al cos­tat d’Hezonja i de Tava­res. Mai ningú a la història havia remun­tat un 0-2 fins ara en uns quarts. Tot això no amb Pablo Laso a la ban­queta, sinó amb Chus Mateo, el més que dis­cu­tit tècnic. És la cin­quena par­ti­ci­pació del Madrid en la final a qua­tre en les últi­mes sis edi­ci­ons; només en va que­dar fora a mans de l’Efes en l’edició de Colònia. El Par­ti­zan, ni amb Zeljko Obra­do­vic va fer història en una sèrie per recor­dar molt de temps.