Qui ho dona tot no està obli­gat a més. Això podria defi­nir una Penya que s’hi ha dei­xat la pell, i no se li pot dema­nar més perquè ser a semi­fi­nals ja era un premi. El pro­blema segu­ra­ment va ser gua­nyar a Madrid el pri­mer par­tit, que va fer creure que era pos­si­ble. I quan el campió d’Europa s’ha posat a jugar, ha demos­trat dues coses: que té una plan­ti­lla llarga amb un talent i un nivell físic espec­ta­cu­lars i, sobre­tot, que està acos­tu­mat a jugar cada dos dies un par­tit d’aquesta inten­si­tat. La Penya ha anat de més a menys. El des­gast d’eli­mi­nar el Basko­nia, l’equip que millor bàsquet havia fet durant el curs, ha aca­bat pas­sant fac­tura a mesura que pas­sa­ven les hores i ha que­dat clar que Tomic con­tra un joc inte­rior tan físic no ha pogut aparèixer, i Guy, el nom propi dels play-off, ha des­a­pa­re­gut ofe­gat en els tres últims par­tits. És la pura rea­li­tat. La dura rea­li­tat. I la impotència dels equips que juguen con­tra els grans. Ahir la Penya va aguan­tar fins al des­cans (35-38), però en arren­car el ter­cer quart es va dis­pa­rar la diferència (44-58). En el dar­rer quart, ja amb el par­tit tren­cat, els blancs van explo­tar sobre­tot Hezonja. La Penya tanca un curs amb nota alta i fent un pas més que el curs pas­sat. L’afició ho va pre­miar amb una ovació final.