Letònia, el petit país que és independent des del 21 d’agost del 1991, està embogit amb el bàsquet. Letònia només té 1,9 milions d’habitants i és, juntament amb Lituània (2,8 milions d’habitants) i Eslovènia (2,1 milions) qui més passió pel bàsquet té per metre quadrat de tot el món. El mateix seleccionador letó, Luca Banchi, va rendir-se als peus dels dirigents letons per la iniciativa per reforçar la històrica participació en el mundial: “Estan fent un treball increïble promocionant el bàsquet a Letònia; durant tres hores, els col·legis van permetre als nens i nenes tenir televisió a classe. Van veure el partit a la classe; en pocs partits, els jugadors s’han convertit en models a seguir.” El principal problema, però, és que molts dels jugadors han de marxar a jugar fora del seu país, com és el cas dels germans Davis i Dairis Bertans (que han jugat en el Betis i els Mavs), Zagars (ha jugat en el Nevezis lituà), Rolands Smits (Zalgiris), Pasecnicks (en el Betis i ara en el Palència), Rodions Kurucs (en l’Estrasburg i ara en el Múrcia), Arturs Kurucs (en el Baskonia i ara en el Patras grec), Zorks (ara en el Petkim Spor turc)... Es dona la circumstància que el Prometey ucraïnès ha jugat a Riga com a local a Europa per la guerra. No és casualitat. És un país de bàsquet. Un país d’acollida.