Deia Ribas al final de l’apo­te­osi que sem­blava un par­tit dels anys vui­tanta amb tot de juga­dors de la casa i dos nord-ame­ri­cans. I així, amb l’ADN Penya, els 5.514 afi­ci­o­nats que van anar al Palau Olímpic van embo­gir amb el seu equip. Van embo­gir perquè segu­ra­ment pocs con­fi­a­ven en poder fer sal­tar la banca. Però un dia més el bres­sol del bàsquet va tor­nar a sor­pren­dre. Ja sense Onu­aku, sem­bla que la poma podrida va sor­tir del sac i es va veure la millor versió de Des­haun Tho­mas i d’Andrews. El pri­mer fent un reci­tal, el segon ano­tant 15 dels seus 18 punts en el segon temps. I la resta a remar. Sobre­tot el por­tuguès Rubén Prey (25 minuts, 7 punts, 3 taps i 3 recu­pe­ra­ci­ons) i Allen junt amb un Kraag que ja sem­bla veterà, amb Jordi Rodríguez i amb el júnior Iker Gar­men­dia que va dei­xar el Barça fa un any per inten­tar somiar fer el salt. No hi eren Tomic, Feliz ni Brod­zi­ansky. Tam­poc Chery, sense el pas­sa­port encara. Però la resta van estar bru­tals. Ja des del salt ini­cial es va veure l’empenta d’una Penya encer­tada en el tri­ple (6/10) aga­fant 12 punts (27-15). Va des­per­tar el València –havia dei­xat fora de la con­vo­catòria Bran­don Davis– gràcies a Har­per amb tres tri­ples (36-37). Tot i els pro­ble­mes a l’inici del ter­cer quart (36-42), Andrews i Des­haun es van car­re­gar el lide­ratge de l’equip amb un gran Vives. Un tri­ple d’Andrews (73-59) sem­blava sen­ten­ciar. Però va tocar patir (76-72). Tot i que va valer molt la pena. Un par­tit dels que es recor­da­ran, seguríssim.