Lliga femenina

LAURA ANTOJA

ENTRENADORA SPAR GIRONA

“Has de tenir clar l’objectiu final”

“La gestió s’afegeix a la feina real de pista i no s’acaba mai”, diu la que va ser la primera capitana de l’equip a la LF

“Quan jo jugava al pavelló ressonava el bot de la pilota. Ara, amb 2.500 persones de mitjana i omplint els grans dies, és un canvi espectacular”

La jugadora té la vida molt més fàcil per dedicar-se a l’esport però és molt important la vocació, abans hi havia molt desig
Em dedico molt al dia a dia, tenir la gent compromesa i creient en el que fan, i després els resultats arriben o et posen al lloc que et toqui
[Eurocopa] No estem gens acostumats al tipus de joc. La duresa física ens ha anat bé, la jugadora era tova i ens ha ajudat per anar-hi amb més energia

L’Spar Girona reprèn la lliga demà a Lugo, després de la fines­tra FIBA, quart amb 4-2 i amb 4-0 a l’Euro­copa. “Per aga­far un equip com l’Uni, hi ha d’estar tot­hom d’acord i quan no va tot per­fecte la gent ha d’estar con­vençuda”, diu Laura Antoja (Bada­lona, 1977), la pri­mera capi­tana de l’equip en la cate­go­ria (2009-11), fisi­o­te­ra­peuta de l’equip que va gua­nyar la lliga el 2015 i al cos tècnic des del desem­bre del 2020, sobre el moment en què li va arri­bar l’opor­tu­ni­tat d’aga­far les reg­nes de l’equip des de la ban­queta. “Has d’estar pre­pa­rat i soc la pri­mera que vol donar el màxim”, refle­xi­ona sobre un club amb el qual asse­gura que té molt de vin­cle. I, veient com han sor­tit els ante­ces­sors, con­fessa: “Tant de bo sigui molt temps, però no puc deci­dir-ho jo.”

El començament va cos­tar.
La cohesió que va man­car a l’inici i el calen­dari, que pri­o­rit­zava anar par­tit a par­tit, feien que l’equip s’anés cons­truint a mesura que pas­sa­ven les jor­na­des i havent d’acon­se­guir resul­tats. Era la part més com­pli­cada i els hem asso­lit en la pri­mera franja per afron­tar aquesta segona, que crec que és l’objec­tiu pri­mor­dial, amb la cons­trucció real del que pot ser aquest equip. Les juga­do­res –que ha cos­tat rea­dap­tar-les a totes– em conei­xen a mi i com vull jugar, i es comen­cen a conèixer entre elles. D’aquí en surt la part més maca, del joc col·lec­tiu, i en això ens basa­rem seguint la pauta de les victòries.
I des del punt de vista per­so­nal?
El pri­mer entre­na­dor no des­cansa. La juga­dora se cen­tra en el seu tre­ball físic i men­tal, però aca­bat l’entre­na­ment, o el par­tit, pot des­can­sar. El segon entre­na­dor, per exem­ple, fa una deter­mi­nada feina però el seu estat d’alerta en par­tits, entre­na­ments o situ­a­ci­ons quo­ti­di­a­nes té moments de des­cans, tot i que sí que té mol­tes hores d’orde­na­dor i anàlisi. El pri­mer ho ha de super­vi­sar tot: que el cos tècnic tre­ba­lli com vol ell, la relació amb el club, la premsa o les juga­do­res. La gestió s’afe­geix a la feina real de pista i no s’acaba mai, sem­pre hi ha coses. És pot­ser el que més noto.
Deci­si­ons, res­pon­sa­bi­li­tat...
És el gran canvi i has de tenir clar l’objec­tiu final; a mesura que pas­sen les coses i es veu el joc, ana­lit­zar-ho al més ràpid pos­si­ble i actuar de manera opor­tuna. Prens deci­si­ons en els par­tits i en els entre­na­ments, com ara no per­me­tre segons quina acti­tud o mar­car el nivell d’exigència. Al final és la teva per­so­na­li­tat la que has d’acon­se­guir reflec­tir a l’equip i que s’ho cre­guin i et seguei­xin. També donar prou con­fiança al club.
Haver estat juga­dora i en tants llocs, fins a quin punt li ser­veix?
Ajuda molt perquè ho veus a venir. He estat 20 anys a l’elit i hi ha molts tipus d’equips i juga­do­res. Sé què pensa ella molts cops i segu­ra­ment també com mirar de fer-la reac­ci­o­nar. Després hi ha el cos tècnic i el ser­vei mèdic, que també conec, i sé què dema­nar-los i que se’ls ha de valo­rar l’esforç. El segon, evi­dent­ment, que tre­ba­lla molt i a l’ombra però que té un paper fona­men­tal... Jugant vaig ser base direc­tora: tot el que és ritme de par­tit i que totes les peces s’intro­du­ei­xin a l’equip i se sen­tin impor­tants perquè en qual­se­vol moment poden tenir un paper dife­rent del que tenen lla­vors... Per a mi és el gran avan­tatge que pot­ser no té l’experiència de pri­mer entre­na­dor. En això tinc l’equip bas­tant apa­mat.
Després de Girona, dos anys a Sala­manca i es va reti­rar el 2013. El món ha can­viat molt. El bàsquet?
Sí i també perquè és una altra gene­ració. La juga­dora té la vida molt més fàcil per dedi­car-se a l’esport i, per tant, s’ho pren més seri­o­sa­ment, amb més exigències. Hi ha més medi­a­tit­zació i acaba sor­tint tot. Però al final és molt impor­tant que no es perdi la vocació; abans hi havia molt desig. Sense les eines acon­se­guies arri­bar als teus màxims, els del club, i ara sem­bla que sense elles no pugui ser. És el que m’agra­da­ria trans­me­tre: aque­lla impli­cació a la pista inde­pen­dent­ment de com vagin les coses.
Sobre la medi­a­tit­zació, vostè, que va tre­ba­llar amb Roberto Íñiguez a l’Uni i lla­vors estava amb l’Alfred, com ho recorda? Algun entre­na­dor que l’hagi mar­cat més?
De tots n’he après però també que cadascú ha de ser un mateix. Jo tinc l’estil que tinc, amb una deter­mi­nada imatge i dis­curs i sobre­tot una per­so­na­li­tat molt con­creta que em fa ser qui soc. Quan t’has de medi­a­tit­zar crec que l’error és fer un paper: sí per pro­vo­car una reacció però no ho podràs man­te­nir en el temps. Jugar amb els mit­jans? Per a mi és molt perillós i l’ideal és anar de cara. Si tens un atac fron­tal d’algú que hi juga, i això sí que ho vaig apren­dre de l’Alfred, tens dues opci­ons: hi entres i allò pot aca­bar molt mala­ment o bé et reti­res perquè no és el teu camí. Soc poc polèmica, m’abs­trec de les opi­ni­ons de gent que fa la seva feina o gent que opina de la teva, i em dedico molt al dia a dia, a tenir la gent com­pro­mesa i cre­ient en el que fan, i després els resul­tats arri­ben o et posen al lloc que et toqui.
Resul­tats. Quina der­rota fa més mal, a Sara­gossa o a Sala­manca?
Totes dues. Sem­pre miro d’ana­lit­zar el perquè i ho tinc molt clar. La pri­mera és amb un equip que fa quasi dos anys que juga de memòria i al començament de tem­po­rada hi anem sense mol­tes de les juga­do­res que han de ser les refe­rents. Ens pas­sen per sobre d’una manera bes­tial: és el seu pri­mer par­tit, a casa i amb unes ganes boges de des­tros­sar-nos i no hi ha pie­tat: se’ns acaba la ben­zina, les eines ofen­si­ves i és un dal­ta­baix. Aquesta, quan hi siguem totes, serà una altra pel·lícula. La de Sala­manca ens fa tocar de peus a terra. És a dir, tu pots mirar de cons­truir un equip i comen­ces a veure què pots arri­bar a ser, però si no hi ha con­tinuïtat allò es dilu­eix: no tens prou soli­desa per com­pe­tir de tu a tu amb un dels millors equips de la lliga, si no el millor, que va líder. Has de fer un par­tit per­fecte i en aquell moment l’equip no era capaç de man­te­nir-ho els 40 minuts. I a Sala­manca, un altre cop a fora, de seguida que olo­ren la sang...
Par­lem de Kel­sey Mitc­hell. Vostè ha jugat amb mol­tes ame­ri­ca­nes i sap quin peu cal­cen. A l’últim par­tit d’Euro­copa, en un temps mort, ella s’asseu a tres cadi­res del grup i segueix jugant. En alguns casos ha fet callar la ban­queta després d’haver ano­tat.
És un tarannà dels difícils, però pel seu caràcter i el seu esta­tus l’has de man­te­nir dins l’equip perquè no es deixi anar i, alhora, que no per­ju­di­qui el grup. Hi ha una línia molt fina i és on estem. També et diré que ve sense pràcti­ca­ment haver des­can­sat i que men­tal­ment, i m’ho ha dit, neces­sita aire. Hem de con­jun­tar-la més a l’equip i que no vagi tant en la seva línia indi­vi­dual. És com­pli­cat.
Jo creia que Laura Peña venia a ser la refe­rent i San­dra Ygue­ra­vide a donar-li el suport, si m’ho per­met, com vostè amb Marta Xar­gay a l’Ave­nida.
Són dos per­fils molt dife­rents, des del punt de vista físic i de caràcter, i quan comen­cem la Laura arriba després de molts mesos sense com­pe­tir per la lesió i la San­dra, en canvi, ho fa al màxim i amb ritme de 3x3. En l’inici una està esta­blerta i l’altra està tor­nant, quan la San­dra té la lesió la Laura fa el pas enda­vant i ara s’han igua­lat les coses. A totes dues les veig amb capa­ci­tat de lide­rar l’equip i fins i tot de jugar jun­tes. És un molt bon tàndem que pot anar can­vi­ant el pro­ta­go­nisme. I por­tar un equip d’aquesta enti­tat no es fa d’un dia a l’altre: la Laura se n’ha de veure capaç, que ja està pas­sant, i qui té l’experiència és la San­dra.
I jugar jun­tes, és el bàsquet modern? Cane­lla i López també poden fer d’1.
És un tema de rota­ci­ons i capa­ci­tat ano­ta­dora o deci­si­ons per l’estruc­tura d’equip que teníem en un moment deter­mi­nat. Tenim mol­tes juga­do­res que poden aga­far la pilota i tirar enda­vant i ho farem. Però és impor­tant saber qui diri­geix l’equip i posa les peces al seu lloc.
Què en podem espe­rar, de Mendy?
En prin­cipi que anés de menys a més i agafés la soli­desa física, sobre­tot, que està molt per sota del que hau­ria d’estar i és un hàndi­cap, un més, en aquest inici de tem­po­rada. A mesura que esti­gui millor, desen­vo­lu­par el joc que té: és una killer, una tira­dora, sap jugar i lle­gir espais, farà la resta més bones. Espero que agafi el punt de forma i que sigui vital.
Regan Maga­rity i Mor­gan Bertsch han de mar­car les diferències en els moments clau. Poden jugar jun­tes?
A mi m’agra­den molt totes dues. Una em dona segu­re­tat, amb poc error i molta soli­desa per saber estar i saber defi­nir bé. I l’altra té molt talent i la veu­rem explo­tar. Té una faci­li­tat de joc per a ella i per a la resta. Tenen prou força física perquè juguin jun­tes. A més, treus l’obli­gació de tenir sem­pre un cinc i, alhora, tens qua­tre inte­ri­ors que es poden anar com­bi­nant de dife­rents mane­res i totes bones. La més com­plexa, Tolo amb Gie­dre, ja s’ha vist per les neces­si­tats de l’equip l’any pas­sat, i aquest, de manera sol­vent. Tens mol­tes pos­si­bi­li­tats, fins i tot la Mor­gan en el tres.
L’Euro­copa, amb els tres par­tits a fora seguits, els ha supo­sat un esforç?
Ha sigut dur perquè no estem gens acos­tu­mats al tipus de joc, amb unes defen­ses molt con­ser­va­do­res i poc vis­to­ses. Ningú s’arrisca i t’aca­bes tro­bant l’autobús dins la zona. I per la duresa física, però ens ha anat bé perquè no l’havíem tin­gut, la juga­dora era tova en els par­tits i ens ha aju­dat a posar-nos en la com­pe­tició real, per anar-hi amb molta més ener­gia. El ter­cer fac­tor és jugar a fora i amb aquest tipus de des­plaçament que ens ha fet arri­bar a la fines­tra molt satu­rats de quilòmetres.
Es dona massa importància als ‘ave­ra­ges’ pel rànquing a les eli­mi­natòries?
Per a mi és el més com­pli­cat de ges­ti­o­nar en un ves­ti­dor perquè abans de saber quin rival tens has d’anar a casa seva, amb el des­plaçament i l’arbi­tratge, el com­po­nent físic... A haver de gua­nyar de molts punts ja t’hi durà el par­tit mateix. Hi ha hagut moments en què era més impor­tant cons­truir l’equip que si en aquell par­tit el podies tren­car o no, perquè algun dia hi hem aca­bat jugant amb sis pel nas de l’Ain­hoa o la febre de la Gie­dre. Tot té la seva lec­tura i aquests dos par­tits que ens que­den per a mi és vital que esti­guem al cent per cent. Si hi estem, a casa, ha d’aca­bar pas­sant, però no ha de ser l’objec­tiu del par­tit, sinó que es vegi un bon espec­ta­cle i que allò que estem tre­ba­llant en el dia a dia surti cada vegada millor.
Fon­ta­jau ha can­viat molt, també.
El que més m’impacta és que quan jo jugava només hi havia una grada oberta i al pavelló res­so­nava el bot de la pilota. Juga­ves a casa i deies: “Però perquè s’enca­par­ren a jugar en un pavelló tan gran si el que neces­si­tem és caliu.” Ara el tens amb 2.500 per­so­nes de mit­jana i omplint els grans dies. És un canvi espec­ta­cu­lar i som dels pocs clubs que tenim aquesta assiduïtat i el juga­dor se sent afor­tu­nat. Jo em sento una afor­tu­nada de viure-ho.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.