“Vull tornar amb minuts”

Estic entrant a pista, començo a fer opo­sició i tot, i gai­rebé estic. Al llarg d’aquest desem­bre prendré alguna decisió, plan­te­jar-me on puc anar i incor­po­rar-me al gener per poder estar-hi jugant al febrer. Els ter­mi­nis de la recu­pe­ració van bé, i mal­grat que no hi hagi res deci­dit, tot està en ordre.

Es va plan­te­jar d’aquesta manera de cara als mit­jans, però tam­poc va anar ben bé així. Em van dir que amb la lesió de la Irati i la meva, a la mateixa posició, seria molt com­pli­cat dis­po­sar de minuts per al pri­mer any, i que per això me n’ofe­rien dos: esta­ria començant la segona tem­po­rada i com aquell qui diu sal­tar-me aquesta. Jo el que vull és, i els ho dic a ells, una tor­nada a la pista amb minuts. Em van dir que seria com­pli­cat, i per això al final no es va fer la reno­vació.

Quan estàvem nego­ci­ant la reno­vació jo ja sabia que les havien fit­xat, totes dues. Està molt ben coberta, amb un ren­di­ment molt alt. Em sento feliç pel club i per elles.

Sí, i tant! Al final hi tinc mol­tes ami­gues, i amb la Laia [Palau] mateix, que va ser la meva com­pa­nya d’habi­tació tot el temps que vam jugar-hi jun­tes. Al final, i més enllà de la feina, també hi ha amis­tat, i això s’ha de man­te­nir al llarg del temps.

La sor­tida de l’ame­ri­cana [Kel­sey Mitc­hell] els ha dut a alguns alts i bai­xos, però estan bé, són a dalt: en l’Euro­copa, superbé, i en la lliga, del que es tracta és de man­te­nir-se en els llocs de dalt, quan s’aca­barà deci­dint tot serà en el play-off.

És un gran repte per a ella, en el seu pri­mer any diri­gint un equip, i està demos­trant que està ben pre­pa­rada. Sí que van començar amb alguns dub­tes, però ara que l’equip ha aga­fat ritme les coses els van bé. Tam­poc sé si la gent n’està con­tenta o no, però pel que veig des de fora sem­bla que sí.

Va ser un any molt poc esta­ble per a l’equip en l’aspecte emo­ci­o­nal. Els can­vis afec­ten tot­hom, i al final no es tracta només de jugar sinó d’adap­tar-se a les situ­a­ci­ons. Va ser intens indi­vi­du­al­ment i per a totes, que suposo que et dirien el mateix. El club hau­ria de plan­te­jar-se qui­nes coses millo­rar, més que pen­sar per què van pas­sar, perquè el que vin­gui després no es torni a repe­tir i que si hi ha un altre any així sigui per uns altres casos i no els matei­xos. Un any difícil, però d’apre­nen­tatge.

Actu­al­ment miro d’obli­dar-la. També hi arri­bes amb la sobrecàrrega, i si no m’equi­voco dels 120 minuts d’aque­lla set­mana en duia 106. I molta gent em pre­gunta per què vaig ata­car en aque­lla jugada, però juguem a bàsquet i juguem els 40 minuts que dura un par­tit. Si no, no seria la juga­dora que soc, i suposo que va ser per la sobrecàrrega que duia: em trenco i ja està. Tam­poc crec que hi hagi de donar més vol­tes, ja està pas­sada, i ara tinc molt pre­sent el dia a dia.

L’estiu, per a les juga­do­res que paren, es fa molt llarg, i quan tor­nes t’hi tro­bes molta càrrega i molt seguida, amb poc des­cans. També és veri­tat que diuen que la cons­ti­tució del cos femení fa que sigui més pro­pens a aquest tipus de lesió per la forma dels malucs... Diria que són cinc encre­uats en aquest últim mes i mig. És una bar­ba­ri­tat, i se n’hau­ria de fer un plan­te­ja­ment pel bé de la juga­dora i pel bé de la lliga, perquè les lesi­ons afec­ten la com­pe­tició, i no només el club. Hi ha molta càrrega i poc des­cans.

Per cro­no­lo­gia i ter­mi­nis, hi podria arri­bar per­fec­ta­ment en bones con­di­ci­ons. L’any que vaig tor­nar de la lesió, amb la selecció, va ser un dels meus millors anys jugant-hi. Estaré el millor que pugui i si en Miguel [Méndez] em dona l’opor­tu­ni­tat voldré apro­fi­tar-la.

Els va cos­tar al prin­cipi adap­tar-se a una altra cate­go­ria, l’equip que man­te­nen és força simi­lar al de l’any pas­sat, amb mol­tes juga­do­res sense experiència en la Lliga Feme­nina. Ara sem­bla que comen­cen a aga­far el ritme, en l’aspecte físic i amb la con­fiança alta per haver sor­tit del pou perquè, quan hi ets, costa molt, i aquell pri­mer tri­omf els va donar molt d’aire. Tant de bo puguin gua­nyar els par­tits que per a elles són impor­tants i puguin estar llui­tant per no bai­xar. Espero, i sem­pre ho dic, que els equips gallecs s’hi que­din, i estic feliç que tots tres juguin a la pri­mera divisió, s’hi man­tin­guin i donin canya.

La veri­tat és que sí, hi man­tinc el con­tacte. N’estan pen­dents i m’ho han ofert un munt de vega­des, si vull jugar-hi. Però és el que deia a la Cris Can­tero [entre­na­dora], que anem a poc a poc i que si en algun moment neces­sito tor­nar-me a posar en con­tacte amb ells ho faré. I n’estic molt agraïda.