Estic entrant a pista, començo a fer oposició i tot, i gairebé estic. Al llarg d’aquest desembre prendré alguna decisió, plantejar-me on puc anar i incorporar-me al gener per poder estar-hi jugant al febrer. Els terminis de la recuperació van bé, i malgrat que no hi hagi res decidit, tot està en ordre.

Es va plantejar d’aquesta manera de cara als mitjans, però tampoc va anar ben bé així. Em van dir que amb la lesió de la Irati i la meva, a la mateixa posició, seria molt complicat disposar de minuts per al primer any, i que per això me n’oferien dos: estaria començant la segona temporada i com aquell qui diu saltar-me aquesta. Jo el que vull és, i els ho dic a ells, una tornada a la pista amb minuts. Em van dir que seria complicat, i per això al final no es va fer la renovació.

Quan estàvem negociant la renovació jo ja sabia que les havien fitxat, totes dues. Està molt ben coberta, amb un rendiment molt alt. Em sento feliç pel club i per elles.

Sí, i tant! Al final hi tinc moltes amigues, i amb la Laia [Palau] mateix, que va ser la meva companya d’habitació tot el temps que vam jugar-hi juntes. Al final, i més enllà de la feina, també hi ha amistat, i això s’ha de mantenir al llarg del temps.

La sortida de l’americana [Kelsey Mitchell] els ha dut a alguns alts i baixos, però estan bé, són a dalt: en l’Eurocopa, superbé, i en la lliga, del que es tracta és de mantenir-se en els llocs de dalt, quan s’acabarà decidint tot serà en el play-off.

És un gran repte per a ella, en el seu primer any dirigint un equip, i està demostrant que està ben preparada. Sí que van començar amb alguns dubtes, però ara que l’equip ha agafat ritme les coses els van bé. Tampoc sé si la gent n’està contenta o no, però pel que veig des de fora sembla que sí.

Va ser un any molt poc estable per a l’equip en l’aspecte emocional. Els canvis afecten tothom, i al final no es tracta només de jugar sinó d’adaptar-se a les situacions. Va ser intens individualment i per a totes, que suposo que et dirien el mateix. El club hauria de plantejar-se quines coses millorar, més que pensar per què van passar, perquè el que vingui després no es torni a repetir i que si hi ha un altre any així sigui per uns altres casos i no els mateixos. Un any difícil, però d’aprenentatge.

Actualment miro d’oblidar-la. També hi arribes amb la sobrecàrrega, i si no m’equivoco dels 120 minuts d’aquella setmana en duia 106. I molta gent em pregunta per què vaig atacar en aquella jugada, però juguem a bàsquet i juguem els 40 minuts que dura un partit. Si no, no seria la jugadora que soc, i suposo que va ser per la sobrecàrrega que duia: em trenco i ja està. Tampoc crec que hi hagi de donar més voltes, ja està passada, i ara tinc molt present el dia a dia.

L’estiu, per a les jugadores que paren, es fa molt llarg, i quan tornes t’hi trobes molta càrrega i molt seguida, amb poc descans. També és veritat que diuen que la constitució del cos femení fa que sigui més propens a aquest tipus de lesió per la forma dels malucs... Diria que són cinc encreuats en aquest últim mes i mig. És una barbaritat, i se n’hauria de fer un plantejament pel bé de la jugadora i pel bé de la lliga, perquè les lesions afecten la competició, i no només el club. Hi ha molta càrrega i poc descans.

Per cronologia i terminis, hi podria arribar perfectament en bones condicions. L’any que vaig tornar de la lesió, amb la selecció, va ser un dels meus millors anys jugant-hi. Estaré el millor que pugui i si en Miguel [Méndez] em dona l’oportunitat voldré aprofitar-la.

Els va costar al principi adaptar-se a una altra categoria, l’equip que mantenen és força similar al de l’any passat, amb moltes jugadores sense experiència en la Lliga Femenina. Ara sembla que comencen a agafar el ritme, en l’aspecte físic i amb la confiança alta per haver sortit del pou perquè, quan hi ets, costa molt, i aquell primer triomf els va donar molt d’aire. Tant de bo puguin guanyar els partits que per a elles són importants i puguin estar lluitant per no baixar. Espero, i sempre ho dic, que els equips gallecs s’hi quedin, i estic feliç que tots tres juguin a la primera divisió, s’hi mantinguin i donin canya.

La veritat és que sí, hi mantinc el contacte. N’estan pendents i m’ho han ofert un munt de vegades, si vull jugar-hi. Però és el que deia a la Cris Cantero [entrenadora], que anem a poc a poc i que si en algun moment necessito tornar-me a posar en contacte amb ells ho faré. I n’estic molt agraïda.