Aquesta setmana s’han aturat les competicions nacionals al món per la disputa de les finestres FIBA on les seleccions nacionals jugaven fases de classificació. I hi ha hagut una cosa alarmant: el repartiment desmesurat i preocupant de passaports que hi ha entre sobretot nord-americans per aconseguir així millors contractes després amb els clubs. En l’ACB, per exemple, els equips només poden tenir dos extracomunitaris. Però si els nord-americans tenen un passaport europeu o africà (Cotonou) llavors tot és una festa perquè no ocupen plaça d’extracomunitaris. Aquests són només alguns dels exemples que han jugat. Alguns, com el pivot del Partizan LeDay en països amb zero tradició com l’Azerbaidjan. Ni els mateixos jugadors saben on és al mapa el país pel qual estan defensant la seva samarreta: el base del Baskonia Miller-McIntyre (amb Bulgària), el base de la Penya Shannon Evans (Guinea), Chris Jones (Armènia), Biberovic (Turquia), Darral Willis (Xipre), LeDay (Azerbaidjan), el pivot del Gran Canària Ethan Happ (Macedònia), l’exManresa Joe Thomasson (Geòrgia), l’exBarça Mike Tobey (Eslovènia), l’exjugador de l’Eurolliga Walkup (Grècia), el base de l’Unicaja Kendrik Perry (Montenegro), Poythress (Costa d’Ivori), Justin Brownlee (Filipines), Josh Harrelsson i Joshua Hawkinson (Japó), Hollis-Jefferson (Jordània), Javion Coleman (Síria)... Hi ha hagut també un altre tema a reflexionar: les sospites d’hipotètiques apostes en diferents partits en què hi ha hagut resultats, si més no, curiosos: derrota dels Estats Units tot i no tenir NBA contra Cuba, Guinea guanyava de 16 Angola a 5 minuts per al final i va perdre de 6 o l'Argentina amb Campazzo, Deck...va perdre a Xile. Tenen sentit les seleccions si tenen fitxatges via passaports que desvirtuen el nivell real del bàsquet del país? A Turquia, per exemple, Larkin ja no els serveix i li retiren el passaport turc que tenia per negar-se a jugar les anteriors finestres FIBA.

A Espanya també s’han viscut capítols de nacionalitzacions de nord-americans. El darrer passaport va ser el de Lorenzo Brown, que després no va anar a l’estiu amb la selecció quan Ricky va ser baixa. Un referent com Rudy inicialment va subratllar que a Espanya ja hi havia prou nivell per nacionalitzar nord-americans. Aquest estiu s’ha repetit la història en bàsquet femení amb la nord-americana Megan Gustafson, jugadora del London Lions i exjugadora de l’Olympiacòs. Realment feia falta nacionalitzar Brown i Gustafson? Independentment del resultat després de la selecció, tenint en compte el nivell de jugadors i jugadores que hi ha a Espanya, cal nacionalitzar jugadors? El debat està sobre la taula però la resposta per mi és que no fa falta.