Passaports i apostes

Aquesta set­mana s’han atu­rat les com­pe­ti­ci­ons naci­o­nals al món per la dis­puta de les fines­tres FIBA on les selec­ci­ons naci­o­nals juga­ven fases de clas­si­fi­cació. I hi ha hagut una cosa alar­mant: el repar­ti­ment des­me­su­rat i pre­o­cu­pant de pas­sa­ports que hi ha entre sobre­tot nord-ame­ri­cans per acon­se­guir així millors con­trac­tes després amb els clubs. En l’ACB, per exem­ple, els equips només poden tenir dos extra­co­mu­ni­ta­ris. Però si els nord-ame­ri­cans tenen un pas­sa­port euro­peu o africà (Coto­nou) lla­vors tot és una festa perquè no ocu­pen plaça d’extra­co­mu­ni­ta­ris. Aquests són només alguns dels exem­ples que han jugat. Alguns, com el pivot del Par­ti­zan LeDay en països amb zero tra­dició com l’Azer­baid­jan. Ni els matei­xos juga­dors saben on és al mapa el país pel qual estan defen­sant la seva samar­reta: el base del Basko­nia Miller-McIntyre (amb Bulgària), el base de la Penya Shan­non Evans (Gui­nea), Chris Jones (Armènia), Bibe­ro­vic (Tur­quia), Dar­ral Willis (Xipre), LeDay (Azer­baid­jan), el pivot del Gran Canària Ethan Happ (Macedònia), l’exMan­resa Joe Tho­mas­son (Geòrgia), l’exBarça Mike Tobey (Eslovènia), l’exju­ga­dor de l’Euro­lliga Walkup (Grècia), el base de l’Uni­caja Ken­drik Perry (Mon­te­ne­gro), Poyth­ress (Costa d’Ivori), Jus­tin Brown­lee (Fili­pi­nes), Josh Har­rels­son i Jos­hua Hawkin­son (Japó), Hollis-Jef­fer­son (Jordània), Javion Cole­man (Síria)... Hi ha hagut també un altre tema a refle­xi­o­nar: les sos­pi­tes d’hipotètiques apos­tes en dife­rents par­tits en què hi ha hagut resul­tats, si més no, curi­o­sos: der­rota dels Estats Units tot i no tenir NBA con­tra Cuba, Gui­nea gua­nyava de 16 Angola a 5 minuts per al final i va per­dre de 6 o l'Argen­tina amb Cam­pazzo, Deck...va per­dre a Xile. Tenen sen­tit les selec­ci­ons si tenen fit­xat­ges via pas­sa­ports que des­vir­tuen el nivell real del bàsquet del país? A Tur­quia, per exem­ple, Larkin ja no els ser­veix i li reti­ren el pas­sa­port turc que tenia per negar-se a jugar les ante­ri­ors fines­tres FIBA.

A Espa­nya també s’han vis­cut capítols de naci­o­na­lit­za­ci­ons de nord-ame­ri­cans. El dar­rer pas­sa­port va ser el de Lorenzo Brown, que després no va anar a l’estiu amb la selecció quan Ricky va ser baixa. Un refe­rent com Rudy ini­ci­al­ment va subrat­llar que a Espa­nya ja hi havia prou nivell per naci­o­na­lit­zar nord-ame­ri­cans. Aquest estiu s’ha repe­tit la història en bàsquet femení amb la nord-ame­ri­cana Megan Gus­taf­son, juga­dora del Lon­don Lions i exju­ga­dora de l’Olym­piacòs. Real­ment feia falta naci­o­na­lit­zar Brown i Gus­taf­son? Inde­pen­dent­ment del resul­tat després de la selecció, tenint en compte el nivell de juga­dors i juga­do­res que hi ha a Espa­nya, cal naci­o­na­lit­zar juga­dors? El debat està sobre la taula però la res­posta per mi és que no fa falta.