Ens va fer molt mal no superar l’eliminatòria en l’Eurocopa, però ja ens centrem en el que queda i volem donar-ho tot. Estem focalitzades i va ser un punt d’inflexió: totes ho vam fer molt bé.

Són un cúmul de circumstàncies i hi ha coses que no podem controlar. Les lesions venen com venen i hi ha temes d’horaris i calendaris que no ens beneficien i que les jugadores hem de posar sobre la taula; que se’ns cuidi més en aquest sentit, perquè volem arribar en les millors condicions als partits i que la gent gaudeixi. Com a equip, les absències, sobretot de les pivots, la lesió de Gardner o que no es pogués inscriure... Les que hi érem havíem de donar el màxim. I després hi ha les coses que no estan a les teves mans.

Són detalls com aquest que et fan plantejar com es pot preguntar la gent per què ens lesionem tant. Com a jugadores ens dol, perquè per a nosaltres és el nostre cos i perquè a València no vam poder donar l’espectacle que es mereix un partit com aquest. Venim de Sant Sebastià que, després de 45 hores d’haver-ho donat tot, ens plantem en un altre partit. Ens dediquem a això i en gaudim, però hi ha certs detalls que es van acumulant i que s’han de cuidar.

Passa en tots els equips que juguen dues competicions. Estem molt agraïdes que es retransmetin els partits, però s’haurien de millorar els horaris. L’associació de jugadores treballa perquè se signi aquest conveni i totes anem en la mateixa direcció. Sobretot per a les noves generacions, que en puguin gaudir, i no només les jugadores, sinó tothom que forma part de l’equip.

Són els que són, i qui juga divendres... No hi ha temps de recuperació i són coses que s’han d’acabar de polir. Pel bé de l’espectacle: quan vas a la copa ho dones tot i a la pista no penses si han passat més o menys hores d’un partit a l’altre. Però també pel públic, i més sent on és, que logísticament em sap greu, perquè hi ha moltes aficions que ja ni es plantegen poder venir. Espero que per a les properes se les tingui en compte, perquè ens ho donen tot: visibilitat, suport per seguir endavant... S’ha de mirar més per elles també.

Ens queden la copa i la lliga i en el play-off pot passar de tot. L’objectiu és acabar en la millor posició possible. Som l’Uni Girona i sempre volem ser-hi. I tant de bo puguem donar aquesta alegria a l’afició, perquè s’ho mereix. En el dia a dia, treballem molt bé, i com a jugadora crec que no tenim sostre i podem anar a més. Els darrers partits, no l’últim, sí que teníem la sensació de poder donar més i que pel grup que tenim podem fer coses molt maques. És posar-nos més exigència, i ara sense l’Eurocopa hem d’anar al màxim pels títols.

Era el meu tercer any i aquest havia de ser el quart. Hi havia desavinences entre els clubs, i a l’estiu hi va haver incertesa perquè no renovaven a ningú; començava la pretemporada i, entremig d’això, va aparèixer la llum. L’Uni va tenir un imprevist amb una jugadora i va ser el destí: havia de passar i ser aquí a Girona. Estic molt contenta de ser-hi i li desitjo el millor al Barça. Això és bàsquet, i un any estàs més amunt i l’altre les coses no van tan bé. Les lesions no acompanyen, però espero que segueixin lluitant.

Estic molt feliç i treballo molt. Sé que puc anar a més i per a mi estar en l’Uni ja suposa un gran pas. Pel club que és i pel que significa per a mi. Estic disposada a sortir i donar-ho tot, en el lloc que em toqui, que ha de ser la filosofia de totes les jugadores perquè les coses surtin bé.

Ens aporta aquesta agressivitat cap a dalt que potser és el que ens faltava més. I tir exterior. Ho dona tot i té un perfil que ens va molt bé. S’està adaptant a la pista i a fora. El grup humà d’aquest equip és excepcional i tenim moltes ganes de copa. La seva incorporació ens ajudarà.

Des d’un primer moment i sent conscient de la visibilitat que tenim les jugadores, vaig voler aportar el meu gra de sorra, i si algú podia sentir que la meva experiència la podia ajudar, n’estic molt contenta. A mi també em van ajudar quan vaig passar la malaltia, i és important tenir referents de vida, no només de bàsquet. En el meu cas, m’agrada que la gent pugui veure que te’n pots sortir i que no deixi de creure. I la filosofia de vida de viure el present i no deixar-te res per a demà. Estic molt còmoda podent-hi donar suport i visibilitat.

M’encanten els valors que desprèn aquest club, i ho demostra any rere any i iniciativa rere iniciativa. Una és aquesta, i per a mi va ser espectacular el muntatge i la implicació de la gent. És la suma d’aquests esforços la que fa més gran el club i no només parlant de bàsquet: forma com una xarxa i una petita comunitat aquí a Girona amb què molta gent se sent identificada pel que transmet.

Ara, hi ha més visibilitat per tot el que es mou amb les noves tecnologies. Jo tenia Marta Xargay i la mateixa Laia Palau, que ara tinc de cap, i totes eren referents. Però, de fet, en la meva generació molts referents eren nois, perquè és el que vèiem més a la tele. Em fa certa il·lusió acabar els partits i veure la mainada, nenes i nens, volent ser com tu perquè et veuen i poden somiar ser una jugadora de bàsquet. En el meu cas, potser no pensava a dedicar-m’hi, i ara les nenes creixen sabent que sí i que poden lluitar per complir aquests somnis quan ens veuen a nosaltres. És molt important transmetre-ho i, en aquest sentit, és més fàcil emmirallar-se o somiar alt.