Visc al dia. Quan vaig començar no pensava que estaria tants anys entrenant. No penso a llarg termini. Crec que l’any que ve entrenaré.

Es diu molt. No hi estic d’acord. No ens entrenem més que cap altre equip. El preparador físic també marca les càrregues. El que no porten bé els jugadors és l’exigència mental. Amb això sí que soc exigent. Vull que el jugador estigui al cent per cent des de 10 minuts abans de l’entrenament fins al final. I això, a alguns jugadors, els és un problema. Quan tinc la sensació que un jugador no està intens i concentrat, no m’agrada i li ho faig saber. I això no tothom ho porta bé. Puc entrenar un jugador que no defensa gaire bé? Sí, si em demostra que està donant el màxim. Però si n’hi ha un que crec que no, no hi estic a gust.

Més que pressió, em continuo posant nerviós abans dels partits. I m’agrada més això que no sentir res. Els entrenadors sempre hem estat criticats. Les crítiques que em fan mal realment, si respecto la persona que em critica, són les que es fan quan l’equip està en bona dinàmica. La pressió et ve donada pels objectius que tens amb l’equip. Si els teus objectius només són resultats, t’ho jugues tot a una carta. A mi em posa pressió com ens entrenem. Si ho estem fent bé, tot va millor.

Estic obert. L’entrenador espanyol està valorat fora. M’agradaria, professionalment i personalment. Però és difícil si tens opció d’entrenar en l’ACB marxar fora. Només ho fas si són de nivell i d’aquestes no n’he tingut. Però estic obert que passi.

Ni tinc el somni ni m’ho plantejo. Jo soc entrenador europeu. Tinc analitzat el bàsquet d’aquí. L’NBA és un altre reglament, una altra mentalitat i una altra manera de competir. No hi estic preparat ni és l’objectiu.

Em costaria molt. A vegades tinc algun problema personal que m’obliga a dedicar-li temps i ja em fa la sensació que no arribo al partit ben preparat. No em veig capacitat per fer-ho. Scariolo, però, m’han dit que té una gran capacitat de concentració. Màxima admiració.

A l’escola estudiava francès. Vaig estudiar anglès quan vaig entrenar al júnior de la Penya. El director general, Francesc Cairó, em va dir que em pagarien poc, no era professional, però que em pagarien tots els professors que volgués d’anglès. No parlar millor anglès m’ha penalitzat, però m’hauria agradat sobretot per les relacions humanes, per tenir empatia i comunicar-me bé, perquè, si no, alguna cosa es perd en les relacions i en el rendiment.

No m’agrada i no hi estic a gust. M’agrada que valorin com juga l’equip i que l’afició del Manresa, que és brutal, hi estigui enganxada i il·lusionada. No m’agrada que es personalitzi. Si va bé el Baxi, és per molta gent que hi ha al darrere.

No. Les setmanes es fan molt llargues. L’Eurolliga no sé si és bona, perquè és duríssima i llarga. Però jugar només 34 partits d’ACB és poc.

Els joves s’ho han de guanyar. A vegades fem de la necessitat una virtut. No els regalem res. Musa Sagnia i Dani García es mereixen fer-se un lloc en la lliga perquè han treballat amb molt bona mentalitat sempre.

Sí. És un pavelló fet el 1992, i la ciutat i el moment actual de l’equip, que omple, fan que estigui viu, i està bé que l’Ajuntament encapçali el projecte.

És supertreballador i vol tenir la màxima informació dels jugadors. És una persona freda i això li permet tenir una visió amb certa distància en els moments de nerviosisme que sempre hi ha als clubs. Té un tarannà tranquil. I això és positiu. És un gran company de viatge. Ajuda que la dinàmica sigui bona. La seva mentalitat m’equilibra. Li tinc molt de respecte.

Molt sorprès. Això sí, sense conèixer-ne les interioritats. Van fer una primera volta molt bona, van tenir les lesions de Juani i de Sergi Martínez, que eren bàsics, i van entrar en dinàmica perdedora. Tampoc es pot fer un drama d’una destitució, perquè forma part de la vida, i és una mala notícia compartida: per al tècnic, per al que el va fitxar i per al club.

Fa tres o quatre anys, un amic comú em va dir que hi havia un entrenador jove a Alemanya a qui li agradaria parlar amb mi. Vam tenir comunicacions per Zoom i per Skype i es va crear una relació en què parlàvem de bàsquet. No és gaire habitual, però a vegades passa. Parlem sovint, sobretot de bàsquet, de tendències de bàsquet ACB, alemany... La relació la va crear ell, perquè tenia admiració per com jugaven els meus equips, però ara ja és mutu. És jove, treballador, humil i té grans idees.

Venia de ser capità del Barça i va ser un impacte la seva humilitat. Mai va inflar el pit ni va voler deixar de fer feina bruta que havia fet al Barça tot i estar en un equip pitjor. Va ser clau.

Quan ell jugava ja volia ser entrenador. No del Barça, sinó entrenador. No li ha vingut de nou. Ja s’estava preparant. Va entrenar el JAC Sants i categories inferiors del Barça i els que manen allà li han vist que tenia condicions. No és el seu primer any entrenant. Ja fa anys que ho fa. Coneix el club, la mentalitat dels jugadors del Barça... i s’ha preparat. Li desitjo el millor.

Em va convidar deu dies a Sacramento quan hi va fitxar. Un detall, perquè era nou als Kings. Va ser un impacte el domini absolut que tenia de la situació. Com parlava amb els jugadors, com portava els entrenaments... Tinc admiració per les passes increïbles que fa. Un altre nivell.

Ho ha fet molt bé durant molt de temps i això no és fàcil. Han jugat amb un segell recognoscible. Des de la distància m’hauria agradat una sortida millor.

Sens dubte. El bàsquet està en contínua evolució. Pots conservar idees matriu, però al final el bàsquet d’ara és diferent del de fa 10 o 20 anys, i diferent de com serà. I això és perquè hi ha gent al món que està pensant com el pot millorar. Hi ha coses que deixen de funcionar perquè s’hi troben antídots. Has d’estudiar sense canviar la teva filosofia. Els entrenadors hem d’estar en formació constant.

Els jugadors són millors físicament i tècnicament, i tenen més capacitat per entendre aspectes tàctics del joc. Més ràpid que abans.

El jugador ha d’estar preparat per ajudar l’equip. Si són 30 minuts, bé. Però si en són 5, també són clau. A vegades ajuda més qui juga 5 minuts al màxim que qui en juga 25 a mitges pensant que n’hauria de jugar 35.

Equilibri. Un jugador que tingui físic sense tècnica no té gaire futur. I si té tècnica però no té un mínim de físic, el seu sostre serà el que serà. Si no té mentalitat forta, no arribarà lluny. L’entorn també és clau, i la capacitat de concentració.

Ara es juguen més partits i ha canviat; no es pot entrenar matí i tarda. Els entrenaments ara són més llargs, però només al matí, buscant també la conciliació familiar. Abans tothom feia gimnàs, tècnica individual... Ara s’individualitza. Passa a Europa, potser perquè ve de l’NBA, perquè creuen que és més eficient.

Sí que és veritat que les relacions han canviat entre entrenador i jugadors, entre el que mana i els que obeeixen. La societat és diferent. Jo no he vist falta de respecte. Ara es parla diferent i es crida menys que abans. A vegades per faltar al respecte no cal cridar. Hi ha límits que no es poden superar.

Estic entusiasmat amb els joves, tenen una grandíssima mentalitat. Dubto que siguin pitjor que abans. El que em desespera, abans i ara, és quan no tenen un entorn bo. Ara passa més i em frustra i em desespera.

Entenc el pare que vol enviar el fill o la filla als Estats Units a formar-se com a jugador i en els estudis. Com a jugador no tinc clar que allà es formi millor, però segur que té condicions acadèmiques millors. Els diners també hi influeixen.

Els que prenen les decisions són els clubs. Si un club no pren bones decisions i deixa que persones de fora decideixin, vol dir que el club no està fent bé la seva feina. A Manresa nosaltres decidim sempre. Amb bona intenció o sense bona intenció i amb altres interessos, els de fora no poden decidir.

És molt difícil per a l’àrbitre veure-ho. Soc partidari que es pugui analitzar quins jugadors fan flooping i que se’ls pugui castigar. No els que ho fan un cop, sinó els que ho fan habitualment. Una cosa és ser llest i l’altra, enganyar.

Els tècnics i jugadors només tenim relació amb els àrbitres en moments de màxima tensió. Ens vam relacionar fora d’aquell context i va estar molt bé. Un objectiu meu és tenir més empatia amb els àrbitres.

Cicles de la vida. Era una novetat i hi vaig participar més. Després hi vaig trobar menys gràcia. Són èpoques. Potser hi torno.

Anar còmode és fonamental. Després representem un club i hem d’anar uniformats.

El de la FIBA m’agrada molt perquè et permet treballar durant el curs. L’Eurocopa del curs passat no m’agradava. Aquest any m’ha agradat més. Però prefereixo la FIBA.

Els equips que arriben al final tots tenen nivell. Els vuit millors de les dues competicions són semblants.

Ara tothom, a la seva manera, pot fer de periodista. I cadascú marca la seva línia.

Un bon psicòleg et pot canviar la vida. La psicologia és clau.

En l’àmbit personal, no. En algun club, sí. Crec que acabarà sent una figura dins dels staffs. Tot i que no és fàcil trobar la persona que tingui el punt just per interactuar.

Sí, és clar. Molts anys amb una exigència personal i professional molt gran. Això et va deixant ferides. A vegades no hi dones importància perquè la vida no s’atura i comença una nova temporada, però portes les pedres a la motxilla. Em sembla molt bé que hagi demanat ajuda per recuperar la il·lusió. És un gran exemple. També em preocupa qui no té les facilitats econòmiques per superar moments difícils. M’agradaria que la societat donés possibilitats a les vides difícils. Sense ajuda van a pitjor.

Han de canviar el format. Entre tots ens els hem carregat. Tu fas un clínic a Logronyo i el graven i tothom el pot veure potser dos anys després. S’ha perdut l’interès d’anar-hi. Quan jo vaig començar, o hi anaves o t’ho perdies. Havia anat per tot Espanya. Ara vas a alguns en què hi ha deu persones. Perquè la mentalitat és que ja ho veuran. Però el clínic no només és veure’l, sinó interactuar i retroalimentar-se entre els entrenadors. Això s’ha perdut. En la meva etapa al Sant Josep, ens trobàvem entrenadors i això ens retroalimentava.

Sí, he estat dur. Exigent.

Ara ja no corro perquè em fa mal el genoll. Ara faig pilates. L’esport és important, perquè després de fer-ne veig les coses diferent. T’oxigena i enfoques millor.

Sempre m’han agradat, però no havíem agafat un compromís familiar. Em preocupa el maltracte animal. No m’agraden els toros, ni els correbous; em sembla lamentable la gent que es diverteix així.

Fa falta una regulació, però no és fàcil. Cadascú té el seu interès i això fa impossible arribar a acords.