Projecte, comunitat i poble: Salt

L’escola Vilagran va començar com una idea impulsada per la família que porta aquest cognom fa 55 anys (1969). Tres de les filles Vilagran eren mestres en altres centres educatius i, un cop iniciat el projecte, no van dubtar a posar el seu coneixement al servei de l’empresa familiar. Una de les aficions més intrínseques al seu ADN és el bàsquet, i per això va ser inevitable incorporar, tan aviat com fos possible, aquest esport com a activitat extraescolar. I així va néixer l’escoleta de bàsquet del col·legi Vilagran. Una idea feta realitat cap al 1971.

De fet, era difícil no trobar una pilota taronja a casa dels Vilagran, ja que tres de les germanes, Maria, Roser i Maria del Carme, van jugar juntes al CREFF. “En un torneig recordo que ens deien «Vilagran primera, Vilagran segunda, Vilagran tercera... y Vilagran cuarta»! Perquè una temporada també jugava la nostra cosina!”, expressa Vilagran somrient. “El bàsquet era el nostre esport i pensa, a més a més, que quan vam començar l’escola era només de nenes. I en aquella època jugar a futbol ni pensar-ho! Només hi havia bàsquet i vam ser de les pioneres, fa ben bé més de 45 anys que fem bàsquet a l’escola. No l’hem deixat mai. Hem anat fent de mica en mica i amb molt d’esforç. Sempre hem deixat apuntar-se a tothom, tingués més o menys recursos. I com que començàvem a cinquè i sisè, entrenàvem dos dies i just quan acabàvem les classes”, hi afegeix.

Amb el pas dels anys les coses han canviat molt. Als inicis, l’equip no tenia pista pròpia i anava a jugar sempre en espais exteriors, però es creava una comunió entre les famílies i els infants que se sobreposava a tots els inconvenients. “Sempre hem fet miracles amb el que teníem! Abans amb un quart de pista fèiem de tot: havíem de moure les cistelles o havíem d’escombrar perquè jugàvem sempre al descobert, o anàvem a jugar a la pista del Veïnat o on fos perquè no teníem espai. I els pares ens ajudaven molt sempre”, hi afegeix Vilagran, que fa uns cinc anys es va jubilar i va rebaixar la intensitat dels entrenaments de bàsquet.

Vilagran i Iglesias es miren i s’entenen sense parlar. Això ho fa més de mig segle de vivències compartides. El bàsquet fa molts anys que va deixar de ser només un esport per a ambdues. És un element intrínsec que les ha acompanyat al llarg de la vida. “Soc una enamorada del bàsquet perquè és un esport que fa créixer en valors; esforç, convivència, lluita, aprendre a perdre i també saber guanyar d’una manera elegant. El que més queda quan passa el temps són les amistats que una fa amb l’esport”, exposa Vilagran. “Quan veig una pilota l’he de tocar. És una cosa que porto a dins. I l’únic que sí que faig és que a vegades em poso a tirar amb els nens perquè vegin que encara en sé més que ells. I a vegades l’única manera de demostrar-ho és posar-te allà i... [riu]”, afegeix Iglesias.

Són centenars els alumnes de l’escola que en un moment o altre han jugat a bàsquet. Generació rere generació, el tàndem Vilagran-Iglesias els ha intentat transmetre els seus coneixements que, cuinats a foc lent durant dècades, han contribuït a aportar el seu granet de sorra en aquesta comunitat. “El bàsquet és un esport d’equip i intentes educar-los de manera que li has de poder passar la pilota a tothom. A l’equip som cinc a pista i hem de jugar tots”, resumeix Iglesias.

S’acaba l’entrenament i els integrants de l’equip reben les últimes indicacions. Tothom arriba al centre del pati al crit de Valeriano. Junts estiren un braç i uneixen les mans fent un nus al centre de la pinya. I tots junts, criden: “Un, dos, tres...Vilagran!”.