L’històric jugador i entrenador de bàsquet català Joaquim Broto Tena (Barbastre, 1924) ha mort als 99 anys, segons ha confirmat el Joventut, equip amb el qual va aixecar dues copes d’Espanya –en aquells temps del Generalísimo– les temporades 1954-55 i 1957-58.

Com a jugador va destacar en diferents equips de Barcelona, com el Mediterrani, el CB Metropolità i la UE Horta, però la seva gran passió va ser exercir d’entrenador. Amb només 29 anys es va fer càrrec del Joventut (1953-54). En la seva primera temporada va ser campió de la 1a divisió catalana i del Trofeu Samaranch. També va ser subcampió de copa contra el Real Madrid. En la temporada següent va aixecar la seva primera copa en una final jugada a Barcelona un altre cop contra el Madrid (59-44).

Va fer un interval en la Penya i el curs 1956-57 va convertir-se en l’entrenador del FC Barcelona, amb un sou generós, però la temporada següent, quan es va fundar la lliga espanyola de bàsquet, va tornar a Badalona. Va tenir a tocar el títol d’aquella primera lliga, però l’equip va cedir en la darrera jornada a la pista del Real Madrid. Amb tot, la temporada va acabar amb el triomf en la final de la copa amb una victòria a Saragossa contra el Real Madrid, el gran adversari aquells anys dels badalonins (74-69).

En acabar aquella temporada va haver de deixar de banda el bàsquet per poder exercir de cirurgià. El seu centre de treball es trobava a Terrassa, fet que no el permetia compaginar la seva professió al Vallès amb dirigir l’equip a Badalona. El 1959 el va fitxar l’Orillo Verde, i tot i que va voler deixar el bàsquet definitivament, quan el club sabadellenc va desaparèixer, va acabar tornant un cop més al Joventut, on va fer d’entrenador la seva última temporada (1961-1962). Amb tot, mai es va desvincular del bàsquet. Va col·laborar amb l’Escola d’Entrenadors de la Federació Catalana i també va fer d’articulista a El Correo Catalán.

Broto havia nascut a Barbastre, fill d’uns botiguers exiliats a Bordeus durant el franquisme. En una recent entrevista a La Vanguardia, va recordar que va fer d’entrenador per amor a l’art. “El Joventut mai em va pagar cap sou.” Va explicar també una de les seves grans anècdotes com entrenador, a la final de la copa del 1958 a Saragossa. “Perdíem 62-51 a dos minuts del final. Vaig demanar temps mort i vaig dir als jugadors: ‘Només un miracle ens pot fer guanyar. Si ho fem, anirem a posar un ciri a la Mare de Déu del Pilar ”. I així ho van fer.