No han estat quatre anys fàcils, amb la pandèmia i amb el centenari pel mig, que ha generat molta activitat. Que quasi el 75% dels clubs ens hagin avalat és motiu per estar molt satisfet.

La gent està contenta de la gestió. No són èpoques fàcils i la gent no vol complicacions. Hi ha molta gestió i hores de feina al darrere que condicionen presentar-s’hi.

Hi ha hagut cinc canvis en una línia continuista amb alguna incorporació que ens pot acabar de perfilar un equip més obert i més representatiu del territori.

Intento ser proper i que m’expliquin les coses. Això permet conèixer a fons tothom i plantejar-te com pots ajudar. El més negatiu és la incomprensió de decisions que s’han de prendre perquè hi ha normatives a complir.

El plantejament era arribar a tot el territori català i ho hem aconseguit. Els campionats de Catalunya, que n’hi ha uns 60, van arribar a quasi totes les comarques del país, a excepció de dues. No volíem fer un centenari a l’àrea metropolitana i capitals de província sinó que arribés a tothom.

Ja hem començat amb llicències, acta digital i les designacions arbitrals seran digitals per agilitzar-ho. I ho farem amb els calendaris. Volem que tothom tingui la màxima informació des de la seva app. Facilitar les gestions als clubs.

Hi ha moltes realitats, perquè són més de 400 clubs, cadascun amb molts equips. Agafem idees que ens aporten i intentem ajudar. Hi ha problemes greus com la falta d’instal·lacions a l’àrea metropolitana –ens farien créixer més–, però no tenen espai per fer-ne més. Aquí, la federació hi pot fer poc.

Garbajosa ha anat a FIBA Europa i Elisa Aguilar és continuista. Hi ha hagut pocs canvis estructurals. Jo era vicepresident amb Garbajosa i també ho soc amb Aguilar. La relació és excel·lent i és important per als clubs catalans saber què es decideix allà i poder-ne prendre part. Pensa que el 26% dels clubs de les competicions FEB (47 o 48) són catalans. Ens tenen respecte.

Molt. Tothom pensava, i jo el primer, que hi hauria una davallada important, perquè va ser un any i mig, quasi dos, sense competició. I ha estat totalment al contrari. Hem passat de les 74.000 llicències del 2019 a les més de 84.000 d’ara. És un pas endavant en quantitat i qualitat, perquè s’ha millorat molt en clau d’entrenadors i de gestió.

Fa molts anys que hi estem treballant amb èxit. Molts. No és una cosa que hagi sorgit ara com en altres esports en què s’ha posat de moda. La FCBQ sempre s’ha potenciat, però sembla que la societat demana més i vam fer una mentoria per potenciar la figura femenina. Ens situem en el 37% de participants, l’esport amb més llicències femenines (30.432). El futbol (20.659), el segon esport.

En clau festiva, per fer-ho a l’estiu a les places de poble, està molt bé. Però fer una competició durant el curs és complicat, perquè els clubs són reticents a compaginar-ho amb el 5x5. Hem d’arribar a un punt en què els jugadors del 3x3 siguin diferents dels del 5x5. Sense anar a la comparació, seria com el futbol sala respecte al futbol gran. El fet de ser olímpic ens ajudarà a consolidar-lo, perquè les federacions s’hi afegeixen, però costarà tirar-ho endavant.

Conec el territori i no és fàcil en una província amb molta extensió i pocs habitants. A veure si ho poden consolidar, s’ho mereixen. És històric: tenim sis clubs de la FCBQ en l’ACB, una tercera part.

El bàsquet té una força que no havia tingut mai. En clau territorial, s’ha apostat pel bàsquet amb el Cadí la Seu i l’Hiopos Lleida, i també un gran treball a la base. Ha passat de ser un esport més a ser l’esport majoritari. Tota la comarca se’n beneficia.

Era molt important la territorialització. Tarragona és la província més mancada de bàsquet d’elit. Hi ha una instal·lació excel·lent, gran relació amb el govern tarragoní i tindrem set partits de màxim nivell per potenciar l’esport al territori tarragoní.

Els anys en què no hi hagi europeu, mundial ni Jocs, volem que hi hagi partits de selecció. Dins el mandat intentarem fer-ne un parell.

Ara m’ho plantejo per fer el programa i gaudir. Si hagués de dir ara què faré d’aquí a quatre anys, diria que no repetiré.