Lliga femenina

Sandra Ygueravide

CAPITANA DE L’SPAR GIRONA

“Hem de tocar de peus a terra”

“Hi estic molt contenta, aquí. S’hi viu molt bé, el club funciona i les jugadores hi estem molt a gust”, diu la capitana de l’Spar Girona, que aquest dissabte fa 40 anys

“Va ser un estiu rodó, que no esperàvem. El somiàvem, lluitàvem i hi treballàvem, però no sabíem si hi arribaríem”, recorda sobre la plata en 3x3 a París

Jugar, però sobretot entrenar-te amb jugadores de nivell selecció, d’Espanya i estrangeres, i de molt nivell, et marca el camí.
La meva idea era arribar als Jocs de París, no als 40. Volíem competir, gaudir-ho. Ho vam fer i a més vam acabar amb medalla.
No vull que el bàsquet em retiri i quan vegi que no em diverteixi, no hi soc o no puc donar més, ho deixaré. I serà llavors quan plegaré.
Jo mateixa he signat contractes en què deia que si et quedaves embarassada es trencava. No és una cosa de la qual haguem d’estar orgullosos.

El 2025 és el vintè ani­ver­sari de l’Uni Girona, que quan San­dra Ygue­ra­vide ja s’acos­tava al mig cen­te­nar de par­tits en la Lliga Feme­nina entre el Ros Casa­res (17, hi debuta el 2001) i l’Ave­nida (31, curs 2004/5) encara estava en període de ges­tació. La capi­tana de l’Spar fa avui 40 anys i com­pleix la seva segona tem­po­rada en el club gironí i, sense haver-ne estat titu­lar en cap par­tit, viu un dels millors moments de la seva car­rera.

Recorda el pri­mer cop que sent par­lar de l’Uni? Vostè ja era pro­fes­si­o­nal quan es funda.
No, sé que vam venir-hi amb l’Estu­di­an­tes el pri­mer any que juguen en la lliga 1 [70-54, 5 punts i -2 de valo­ració en 30:33 sor­tint d’inici] i que en la lliga 2 en la fase d’ascens, que vam pujar nosal­tres, elles hi eren [2008 a San­ti­ago de Com­pos­tel·la]. Sí que recordo, quan jo ja era a l’estran­ger, que començaven a treure el cap amb els equips de dalt i llui­ta­ven amb el Sala­manca pels títols.
Comença en el Ros i d’allà se’n va a l’Ave­nida el 2004. Eren uns altres temps, ales­ho­res...
Sí, jo hi començo de cadet i passo pel júnior i el sènior. I ja me’n vaig a Sala­manca. Eren uns altres temps, sí. I hi havia juga­do­res naci­o­nals impor­tants com Amaya Val­de­moro, Elisa Agui­lar, Marta Fernández... Era un equip molt potent i hi havia molta diferència entre els equips de dalt i la resta. Jugar, però sobre­tot entre­nar-te amb juga­do­res de nivell selecció, no només d’Espa­nya sinó estran­ge­res, i de molt nivell, et marca el camí.
Passa cinc anys en l’Estu­di­an­tes i després se’n va a Hon­dar­ri­bia, que era quan els pro­jec­tes ana­ven caient un dar­rere l’altre.
Just, perquè el pri­mer any que hi vaig estar ja tron­to­llava i en el segon ja va ser estrany i començava la crisi. Els equips ja no és que no pagues­sin, sinó que el nivell econòmic baixa molt. Mol­tes juga­do­res se’n van fora i es dona l’opor­tu­ni­tat de sor­tir. Mai m’ho havia plan­te­jat, la veri­tat, i estant a Hon­dar­ri­bia a mitja tem­po­rada va aparèixer i vaig deci­dir aga­far-ho: només passa un cop en la vida i jo no era una juga­dora de selecció naci­o­nal que et pogues­sin conèixer a fora. Vaig apro­fi­tar-ho. I de fet vaig tor­nar fa res.
A Tur­quia en qua­tre equips, Polònia, Hon­gria, Rússia, França...
Va anar donant-se de manera natu­ral, pràcti­ca­ment no s’havia aca­bat una tem­po­rada que ja tenia el con­tracte per a la següent. No hi va haver l’opció de tor­nar o d’estar en un equip en què em sortís un pro­jecte.
Quan està en el Lilla, el febrer del 2022, fitxa pel Girona de 3x3. Ja tenia pen­sat tor­nar, lla­vors?
No, en abso­lut. Va sor­tir l’opor­tu­ni­tat quan començaven a crear l’equip de 3x3 i havien fet pri­mer el de nois. I par­lant amb en Marc [Gasol] va sor­tir l’opció de fer l’equip de noies. Era impor­tant que no només es pensés en ells i se’ns tingués en compte. Però jo no tenia pen­sat, ni de bon tros, tor­nar a Espa­nya. Vaig estar dos anys en el Lilla i després ja vaig fit­xar pel Ger­nika.
Quan torna, gai­rebé deu anys després, la lliga ha can­viat, no?
Sí, i tant! En tot: espor­ti­va­ment, pel que fa als clubs quant a pro­fes­si­o­na­lit­zació... I fins i tot en el segui­ment dels mit­jans. Per a mi també va ser una ale­gria, tor­nar i notar tants can­vis per a bé. Diu molt de la fede­ració i dels clubs, que s’ha tre­ba­llat molt. És clar que sem­pre en volem més, però s’han anat fent coses, i jo, que per exem­ple he estat molt temps a l’estran­ger i he vis­cut una època en què era molt difícil que la gent seguís o fins i tot veiés el bàsquet femení, penso que ara mateix no té res a veure.
En l’aspecte social també ha can­viat tot molt, se’n sent partícip?
Estant a fora ho notes menys, però quan vaig arri­bar em vaig ado­nar que havien can­viat molt les coses i que el que anàvem fent com a juga­do­res s’anava notant: al final el públic i la gent s’hi anava engan­xant més. En aquests anys hem anat crei­xent tots de bra­cet i ho he notat molt també amb el 3x3, que també hem anat crei­xent i ara la gent ens coneix molt i no només pel bàsquet 5 con­tra 5.
Li ha donat més noto­ri­e­tat el 3x3? Se la coneix més per això que per la seva tra­jectòria?
Crec que si se’m coneix és per les dues coses. Sí que el bàsquet 3x3 a mi m’ha donat una visi­bi­li­tat dife­rent i que quan estàs fora costa que se’t reco­ne­gui perquè se segueix menys: sem­bla que a les juga­do­res que estan molt temps fora se’ls perd la pista. Quan començava a jugar 3x3 molta gent es va ado­nar que con­ti­nu­ava sent una juga­dora que havia evo­lu­ci­o­nat, que havia fet el seu camí fora d’Espa­nya i que con­ti­nu­ava apor­tant coses.
És el seu moment de l’any, el 3x3? Anar als Jocs, el tir d’esquena de Cami­lion que les clas­si­fica, la meda­lla olímpica?
[Riu] Sí, crec que aquest estiu va ser un estiu rodó, que no esperàvem. El somiàvem, lluitàvem i hi tre­ballàvem, però no sabíem si hi arri­baríem. Teníem l’espina cla­vada de l’ante­rior preolímpic, però és veri­tat que en 3x3 mai saps què pot pas­sar. Un equip mai té molta supe­ri­o­ri­tat res­pecte a un altre i molts poden gua­nyar o per­dre con­tra qual­se­vol altre. I el que volíem era com­pe­tir, estar en aquests Jocs de París i gau­dir-ho. Ho vam fer i a més vam aca­bar amb una meda­lla.
Quan arriba a Girona signa per dos anys. Ja n’era cons­ci­ent, que faria els 40 anys a aquí? Com viu aquesta lon­ge­vi­tat? Ara l’espor­tista es cuida més.
La meva idea era arri­bar als Jocs de París, no als 40 o als 40 i escaig. Jo volia, després de que­dar-nos a les por­tes de Tòquio, arri­bar-hi, i com que sem­pre havia dit que anava any a any i mai saps com res­pondrà el teu cos i com ani­ran les coses, la idea ini­cial era arri­bar a París, i com que no sabíem com ani­ria no ho volia dei­xar en l’aire. Per això quan vaig tor­nar a Espa­nya la meva idea era fer tres anys i després veure què pas­sava.
S’hi veu, seguint? I a Girona?
Hi estic molt con­tenta, aquí. S’hi viu molt bé, el club fun­ci­ona i les juga­do­res hi estem molt a gust. Jo en el meu cas molt, amb tot. Però no sé què pas­sarà [riu]. No sé com em tro­baré, com s’aca­barà la tem­po­rada... Dependrà de com esti­gui el meu cos i el meu cap. Ja ho veu­rem.
L’any pas­sat ja ens va dir que volia con­ti­nuar vin­cu­lada al bàsquet.
M’estic for­mant, i és una cosa que he fet tota la vida i en què crec que tinc coses a apor­tar. Com a juga­dora porto més de 20 anys i en el 3x3 és on crec que puc encai­xar.
La presència de Laia Palau aquí mateix nor­ma­litza arri­bar a jugar al màxim nivell amb 40? L’ajuda?
Són tra­jectòries dife­rents, també. Ella hi ha estat molt més temps, aquí, i ella a Girona hi té un pes molt impor­tant. Jo hi estic molt con­tenta i no sé què pas­sarà, però sí que t’asse­guro que amb ella és tot més fàcil perquè ja ha pas­sat per tota aquesta situ­ació i jo mateixa sem­pre he dit que no vull que el bàsquet em retiri, i que quan vegi que no em diver­teixi, no hi sigui o no pugui donar més, ho dei­xaré. I serà lla­vors quan ple­garé.
D’una tem­po­rada a l’altra, vist des de fora, el seu rol ha can­viat molt. A mi per­so­nal­ment em va sor­pren­dre que vingués a ser la base titu­lar. És l’equip, l’entre­na­dor... o per a vostè és igual un any i l’altre?
Mira, jo quan vaig fit­xar pel Girona no venia amb un rol pre­de­ter­mi­nat, a ser pri­mera o segona base, sinó a aju­dar l’equip i fer el que se’m demanés, que és el que vaig fer l’any pas­sat. És veri­tat que va ser un any com­pli­cat i que al final vaig haver d’aca­bar jugant molts minuts i que s’acaba notant, men­tre que aquest any m’estic adap­tant molt bé al rol que en Roberto i el club volen. Pot­ser amb menys minuts estic sent més efec­tiva i soc una juga­dora que s’adapta a allò per al que se’m neces­sita a cada moment. Si he de jugar més o menys, serà en bene­fici de l’equip.
S’espe­rava aquesta irrupció de Klara Lund­quist? En la lliga està entre les millors i física­ment...
Ho sabíem, que és jove i de molt nivell, que a Espa­nya havia de demos­trar coses, segu­ra­ment, però ho està fent i molt bé. Tant de bo con­tinuï així durant tot l’any [riu].
El cas de Laura Peña, com el van viure al ves­ti­dor? Pot­ser abans pas­sava igual però no se sabia?
És un tema bas­tant per­so­nal i deli­cat, al qual no tot­hom reac­ci­ona de la mateixa manera. Amb ella ens va sor­pren­dre perquè no ho havia ver­ba­lit­zat, i com a equip, com a juga­dora, et deixa una mica fas­ti­gue­jada no haver-te’n ado­nat i no haver-la pogut aju­dar. Cadascú ho porta a la seva manera, i sem­pre som allà per aju­dar, però cadascú ho ha d’afron­tar des del seu punt de vista i també per evi­tar que l’afecti en la seva vida per­so­nal.
I que ara hi hagi més juga­do­res que són mares, com Mendy, aquí?
Ho hem de nor­ma­lit­zar i passa en totes les fei­nes. Abans era com­pli­cat ges­ti­o­nar-ho, i jo mateixa he sig­nat con­trac­tes en què es deia que si et que­da­ves emba­ras­sada es tren­cava el con­tracte, i no és una cosa de la qual haguem d’estar-ne orgu­llo­sos. S’ha de nor­ma­lit­zar, i com a dones i per­so­nes és una cosa que tenim al cap i que si passa s’ha de por­tar de la millor manera. Tant la juga­dora com el club. Entenc que per al club segons en quin moment pugui no ser el millor, però com a tre­ba­lla­do­res som iguals que qual­se­vol altre col·lec­tiu.
S’ha tocat sos­tre, en la rei­vin­di­cació femi­nista? Aquí, a Girona, l’Uni va exer­cir un cert lide­ratge.
S’està fent camí i, a poc apoc, per a nosal­tres és més fàcil per les coses que van pas­sant, però tant de bo es pugui con­ti­nuar.
On pot arri­bar aquest Spar Girona? Títols? Vostè va gua­nyar l’Euro­copa amb l’Oren­burg, seria això? O tor­nar a l’Euro­lliga?
Hem de tocar de peus a terra, però al mateix temps llui­tar pels títols. No et dic gua­nyar-los, que tant de bo, però hi hem d’estar llui­tant i tant de bo es pogués tor­nar a l’Euro­lliga la tem­po­rada que ve. El club està fent ara mateix mol­tes coses perquè això passi i l’equip està tre­ba­llant molt bé: la gent hi ha encai­xat i és un grup que es mereix llui­tar per tot.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.