“D’allò dolent se n’aprèn”

Sí, al final són força els llocs espe­ci­als, sobre­tot per la gent que hi he dei­xat. Tots ho són al cap dels anys, i el Cadí va ser un lloc molt maco per a mi, i de fet fins a aquest any no hi havia tor­nat a jugar. Ara han vin­gut aquí i a Girona ho vaig viure, que vin­gues­sin de visi­tants. A cada lloc on vas dei­xes alguna cosa i sem­pre és espe­cial tor­nar-hi a jugar.

L’equip està bé i on hem d’estar ara mateix: som un equip jove. I son coses que pas­sen, tens dies bons i dolents. L’Estu­di­an­tes ens va plan­te­jar el par­tit molt bé i nosal­tres tot i saber que ho farien així no vam saber reac­ci­o­nar-hi. L’altre dia a casa vam donar una imatge del tot dife­rent i estic con­tenta, amb la feina de l’equip. Ja som 11, podem fer entre­na­ments de qua­li­tat i en els últims estem molt bé.

Tenen juga­do­res de molta qua­li­tat i jun­ta­ment amb el nivell de Roberto com a entre­na­dor, no dub­tava que si feien una bona pre­tem­po­rada començarien tal com ho va fer. Les tem­po­ra­des són llar­gues i aquesta pujada del gener se’ls està fent una mica més dura del que espe­ra­ven, però estic segura que no tri­ga­ran a tor­nar a recu­pe­rar el seu ritme i la ratxa de victòries perquè estan jugant molt bé, la veri­tat.

Cada cop que hi ha un canvi pot ser dife­rent, hi ha set­ma­nes que et van molt bé perquè el cos es recu­pera i no haver de viat­jar, estar una set­mana sen­cera al mateix lloc, com a juga­do­res ho agraïm molt. Però després és el que dius, talles el ritme, des­col·loques l’orga­nisme...

No tin­dria sen­tit pen­sar-hi, no saps ni en qui­nes con­di­ci­ons et tro­baràs. El que fem és cen­trar-nos en aquest cap de set­mana, fer un bon par­tit, com­pe­tir bé i sor­tir con­ten­tes de Fon­ta­jau, ja sigui amb la victòria o sense.

Totes dues tenen molta qua­li­tat, i de la Klara en sabia coses per en Ber­nat [Canut] i la Geo [Bahí]. M’ho deien, que era una crac. I s’ha de demos­trar i ho està fent, m’està agra­dant molt. Bibby també està fent mol­tes coses per a l’equip; i dels últims par­tits que he vist, real­ment qui m’ha agra­dat més és Cane­lla. Els dona els intan­gi­bles que un equip sem­pre neces­sita i sem­pre hi és per al que cal­gui.

No, la veri­tat, no hi arri­bava amb cap altra expec­ta­tiva que la d’apren­dre’n, i això t’asse­guro que ho vaig fer. D’allò dolent és del que més se n’aprèn, i no et parlo de la lesió només, sinó totes les situ­a­ci­ons que vam haver de viure. Són dos anys molt impor­tants en la meva car­rera, pot­ser no pel que fa a l’estadística o els resul­tats, però molt impor­tants per a la Irati juga­dora i per­sona. N’he après molt, i m’hau­ria agra­dat que fos d’una altra manera, però els finals arri­ben i a vega­des no perquè ho desit­gis. Tam­poc hi dono més vol­tes: hi he cone­gut gent mera­ve­llosa, m’encanta la ciu­tat i sem­pre tindrà un espai dins meu.

M’hau­ria agra­dat que­dar-me si les con­di­ci­ons hagues­sin estat les ade­qua­des per fer-ho.

En cada lloc on he estat hi ha hagut sem­pre una gran afició, amb l’Araski els pri­mers anys esta­ven molt entre­gats, a la Seu ni t’ho explico, a Girona els Giru­nins són una canya, i ara aquí també, estem for­mant una cosa molt maca. Va de bra­cet amb el que trans­met l’equip a la pista, i la gent s’hi enganxa. Tant nosal­tres com els clubs hi hem de parar més atenció, perquè a l’espec­ta­dor li agrada sen­tir-se part d’allò. A Girona era igual què passés, sem­pre hi eren, i recordo la copa a Huelva: ens eli­mi­nen i és un moment molt maco quan ens hi acos­tem i ens esti­ren a nosal­tres i al club. Sem­pre hi són.

En tot allò refe­rent a qüesti­ons soci­als, la visi­bi­li­tat és la base. I que n’hi donem nosal­tres ja fa que algú a casa seva es pugui pre­gun­tar per què, i s’afe­geixi a la lluita. Ho hau­ria de fer tot­hom.

És una decisió de cadascú, i jo deci­deixo fer-ho perquè crec que s’hi ha de donar veu. I tam­poc ens ha de fer por, el diàleg. Jo, en el meu cas, prenc par­tit però estic dis­po­sada a deba­tre-ho amb qui no tin­gui la mateixa opinió que jo. Em defi­neixo però mai des d’un punt de vista radi­cal que no vul­gui sen­tir res més. Cal que cadascú tin­gui la seva, d’opinió; el pro­blema és no tenir-ne, i per això cal infor­mar-se. Hem de ser-ne res­pon­sa­bles, gene­rant fonts d’infor­mació fia­bles, poder-les con­tras­tar i estar oberts que qual­se­vol pugui pen­sar dife­rent de tu i con­tinuï sent lícit.

Amb ale­gria, perquè és una cosa que ella desit­java. L’únic que vols d’algú que t’importa és que esti­gui bé, i ella ho va poder fer, va ser valenta i s’hi va atre­vir. I ho ha ges­ti­o­nat d’una manera mera­ve­llosa per com ho ha fet públic. N’estic feliç i com a bona amiga seva que soc, sí que sabia que alguna cosa pas­sava, però ella no va ser capaç de posar-hi nom fins que va pas­sar. I ja està: tots ho fem el millor que podem, la Laura ho va fer així. L’únic que ens queda a la gent que l’esti­mem és donar-li suport. Ella ho ha valo­rat molt, ho con­ti­nua fent i és el que l’ha impul­sat a tirar enda­vant. Amb el temps s’ha ado­nat que era la decisió cor­recta.