Recordo que tenia 17 anys, anava a entrar a la universitat, i vaig enviar un correu a en Txus (Escosa) dient que volia venir a aprendre. Era just l’any 2014, quan creaven el club, i vaig començar de voluntari els caps de setmana passant la mopa i fent de delegat de camp. I al cap de tres anys vaig entrar a fer d’assistent juntament amb l’Arnau Sacot i en Sergi Juanola. Aquell va ser el meu primer any fent d’entrenador assistent.

Encara el tinc guardat. Era un correu amb un currículum on hi havia una foto d’un noi de 17 anys jugant a bàsquet. Li explicava on havia jugat i entrenat, i li deia que em feia molta il·lusió que fessin el projecte i li explicava que de petit venia a veure els partits de l’Akasvayu i volia simplement posar-hi el meu granet de sorra o intentar participar, perquè sempre havia somiat ser entrenador i aquella era l’oportunitat de ser a prop per aprendre.

Em vaig sorprendre molt. Aquell estiu feia d’ajudant a l’U18. Em van trucar en Txus (Escosa) i l’Àlex (Formento) per anar a fer un cafè i em van proposar fer d’entrenador assistent i de team manager. Em va fer molta il·lusió.

L’única ximpleria que em deien a LEB Plata és que semblava que anés a l’institut perquè no tenia barba. I faig molt cara de nen. I per la broma em vaig deixar la barba i ara ja no recordo la meva cara sense. Però mai m’he sentit qüestionat per aquest fet. Sempre he tingut jugadors més grans que jo, mai m’ha preocupat en excés perquè si treballes i fas el màxim per ajudar l’equip, doncs t’ho tornen en forma de respecte.

Principalment faig preparació i anàlisis postpartit. Què s’ha fet bé i què no. També faig anàlisi individual dels nostres jugadors per a la seva millora, i l’anàlisi del rival: analitzo el seu joc, quins espais usen més i què repeteixen. Així com el plantejament defensiu que podem fer. I la preparació dels vídeos per transmetre als jugadors què volem fer. Passo pràcticament tot el dia veient vídeo.

N’estava convençut. Soc bastant tossut i somiador. Des de la LEB Plata, en què feia de delegat i ajudant, fins ara, ha estat un creixement molt ràpid. L’ascens va ser molt emotiu i emocionant. Recordo Fontajau ple abans del partit i havies de contenir l’emoció. El que recordaves de petit, de cop ho tornaves a veure amb la final four. I entrenar en Marc (Gasol) ha estat un aprenentatge enorme. És un jugador que a la pista té la capacitat de veure tot el que passa en tot moment.

Em va fer il·lusió perquè el meu somni era ser entrenador professional. Quan arribes a l’ACB i veus la teva fitxa allà... En parlava amb el meu pare i el meu germà, que són megafans. Amb el meu pare comparteixo molt el bàsquet i recordo comentar-ho.

Jo era a l’Escala desconnectant, i em va trucar en Jordi Plà per dir-me que comptaven amb mi per al primer equip l’any del debut ACB. Quan vaig penjar vaig trucar al meu pare superemocionat. I ell em va dir: “Hòstia, noi! Que bé!” Ben content. I un dia vam fer un dinar per celebrar-ho.

Ell duia 50 anys entrenant i jo en tenia 26. Vaig aprendre molt i molt. Té una manera d’entrenar que és molt diferent. Creu molt que part de la millora del jugador ve donada per un tema de conrear-se culturalment fora del bàsquet. I que això ajuda a traslladar les idees a dins la pista. A nosaltres cada dia quan arribava al matí ens feia preguntes de tot: de cultura, de cinema... A vegades ni jo, ni en (Albert) Sàbat ni en Lubos (Barton) no sabíem respondre res [riu].

De l’Aíto em quedaria amb la seva manera de viure el bàsquet de la manera més pura, treballar per aprendre. De Salva vaig aprendre l’esforç i la lluita. Del Fotis vaig aprendre molt de gestió de grup i de tàctica col·lectiva ofensiva. I de Moncho, a banda que hem connectat molt, crec que té una capacitat de gestió increïble. El seu estil actual és molt similar al que jo plantejaria si portés un equip.

Espero algun dia poder-ho fer. Però no tinc pressa. Gaudeixo molt de la feina d’ajudant i ara mateix la meva obsessió és millorar.

L’entrenador ha de ser fidel a ell mateix. Hi haurà gent amb més capacitat d’adaptació i gent que en té menys. Però cal ser capaç d’adaptar-se amb uns estàndards que són per al col·lectiu. La gràcia de l’entrenador és saber moure’s en aquest entorn. També hi influeix el grau de relació que tens amb cada persona. Crec que es pot ser exigent i enèrgic, i es pot fer sense faltar al respecte.

És casa meva. Hi entro amb 17 anys, no havia ni fet els 18 quan parlo amb en Txus (Escosa). No tenia cap pèl a la cara i no havia començat la universitat. I ara soc un adult.