ACB

Miquel Fuentes

entrenador assistent del primer equip del bàsquet girona

“Volia aprendre en el Girona i hi vaig enviar un correu”

Es va incorporar a la disciplina del club fa més d’una dècada, amb només 17 anys, motivat per la fam d’aprendre i la il·lusió de fer realitat un somni

Amb 28 anys és el segon tècnic més jove de tota la competició

Ni la densa barba que du pot ama­gar la seva edat. Miquel Fuen­tes (Salt, 1996) con­forma el tri­dent d’assis­tents de Moncho Fernández, amb Àlex For­mento i Darryl Midd­le­ton. El sal­tenc és, jun­ta­ment amb Igna­cio Juan (assis­tent de Pablo Laso en el Basko­nia) i Albert Mateus (assis­tent de Gerard Encu­en­tra a Lleida), un dels més joves de la com­pe­tició ocu­pant aquesta posició. Un fet que des­criu com “un somni fet rea­li­tat”.

Com va començar la seva relació amb el Bàsquet Girona?
Recordo que tenia 17 anys, anava a entrar a la uni­ver­si­tat, i vaig enviar un cor­reu a en Txus (Escosa) dient que volia venir a apren­dre. Era just l’any 2014, quan cre­a­ven el club, i vaig començar de volun­tari els caps de set­mana pas­sant la mopa i fent de dele­gat de camp. I al cap de tres anys vaig entrar a fer d’assis­tent jun­ta­ment amb l’Arnau Sacot i en Sergi Jua­nola. Aquell va ser el meu pri­mer any fent d’entre­na­dor assis­tent.
Què n’ha fet, del cor­reu?
Encara el tinc guar­dat. Era un cor­reu amb un currículum on hi havia una foto d’un noi de 17 anys jugant a bàsquet. Li expli­cava on havia jugat i entre­nat, i li deia que em feia molta il·lusió que fes­sin el pro­jecte i li expli­cava que de petit venia a veure els par­tits de l’Akas­vayu i volia sim­ple­ment posar-hi el meu gra­net de sorra o inten­tar par­ti­ci­par, perquè sem­pre havia somiat ser entre­na­dor i aque­lla era l’opor­tu­ni­tat de ser a prop per apren­dre.
L’any 2019 li pro­po­sen fer d’assis­tent del pri­mer equip.
Em vaig sor­pren­dre molt. Aquell estiu feia d’aju­dant a l’U18. Em van tru­car en Txus (Escosa) i l’Àlex (For­mento) per anar a fer un cafè i em van pro­po­sar fer d’entre­na­dor assis­tent i de team mana­ger. Em va fer molta il·lusió.
Ales­ho­res tenia 23 anys. Li deien alguna cosa per aquest fet?
L’única xim­ple­ria que em deien a LEB Plata és que sem­blava que anés a l’ins­ti­tut perquè no tenia barba. I faig molt cara de nen. I per la broma em vaig dei­xar la barba i ara ja no recordo la meva cara sense. Però mai m’he sen­tit qüesti­o­nat per aquest fet. Sem­pre he tin­gut juga­dors més grans que jo, mai m’ha pre­o­cu­pat en excés perquè si tre­ba­lles i fas el màxim per aju­dar l’equip, doncs t’ho tor­nen en forma de res­pecte.
Com des­criu­ria les seves fun­ci­ons?
Prin­ci­pal­ment faig pre­pa­ració i anàlisis post­par­tit. Què s’ha fet bé i què no. També faig anàlisi indi­vi­dual dels nos­tres juga­dors per a la seva millora, i l’anàlisi del rival: ana­litzo el seu joc, quins espais usen més i què repe­tei­xen. Així com el plan­te­ja­ment defen­siu que podem fer. I la pre­pa­ració dels vídeos per trans­me­tre als juga­dors què volem fer. Passo pràcti­ca­ment tot el dia veient vídeo.
El 2020, en una entre­vista a aquest diari, deia que “tard o d’hora el Girona tor­na­ria a l’ACB”. I així va ser. Què en recorda, de l’ascens?
N’estava con­vençut. Soc bas­tant tos­sut i somi­a­dor. Des de la LEB Plata, en què feia de dele­gat i aju­dant, fins ara, ha estat un crei­xe­ment molt ràpid. L’ascens va ser molt emo­tiu i emo­ci­o­nant. Recordo Fon­ta­jau ple abans del par­tit i havies de con­te­nir l’emoció. El que recor­da­ves de petit, de cop ho tor­na­ves a veure amb la final four. I entre­nar en Marc (Gasol) ha estat un apre­nen­tatge enorme. És un juga­dor que a la pista té la capa­ci­tat de veure tot el que passa en tot moment.
Com va reac­ci­o­nar en veure la seva fitxa al por­tal ACB per pri­mera vegada?
Em va fer il·lusió perquè el meu somni era ser entre­na­dor pro­fes­si­o­nal. Quan arri­bes a l’ACB i veus la teva fitxa allà... En par­lava amb el meu pare i el meu germà, que són mega­fans. Amb el meu pare com­par­teixo molt el bàsquet i recordo comen­tar-ho.
Què li va dir?
Jo era a l’Escala des­con­nec­tant, i em va tru­car en Jordi Plà per dir-me que comp­ta­ven amb mi per al pri­mer equip l’any del debut ACB. Quan vaig pen­jar vaig tru­car al meu pare supere­mo­ci­o­nat. I ell em va dir: “Hòstia, noi! Que bé!” Ben con­tent. I un dia vam fer un dinar per cele­brar-ho.
I debuta ni més ni menys que amb Aíto García Rene­ses.
Ell duia 50 anys entre­nant i jo en tenia 26. Vaig apren­dre molt i molt. Té una manera d’entre­nar que és molt dife­rent. Creu molt que part de la millora del juga­dor ve donada per un tema de con­rear-se cul­tu­ral­ment fora del bàsquet. I que això ajuda a tras­lla­dar les idees a dins la pista. A nosal­tres cada dia quan arri­bava al matí ens feia pre­gun­tes de tot: de cul­tura, de cinema... A vega­des ni jo, ni en (Albert) Sàbat ni en Lubos (Bar­ton) no sabíem res­pon­dre res [riu].
Aíto García Rene­ses, Salva Camps, Fotis Kat­sika­ris i ara Moncho Fernández. Amb què es queda de cada un d’ells?
De l’Aíto em que­da­ria amb la seva manera de viure el bàsquet de la manera més pura, tre­ba­llar per apren­dre. De Salva vaig apren­dre l’esforç i la lluita. Del Fotis vaig apren­dre molt de gestió de grup i de tàctica col·lec­tiva ofen­siva. I de Moncho, a banda que hem con­nec­tat molt, crec que té una capa­ci­tat de gestió increïble. El seu estil actual és molt simi­lar al que jo plan­te­ja­ria si portés un equip.
Es veu al cap­da­vant d’una ban­queta ACB?
Espero algun dia poder-ho fer. Però no tinc pressa. Gau­deixo molt de la feina d’aju­dant i ara mateix la meva obsessió és millo­rar.
Creu que els entre­na­dors s’han d’adap­tar als juga­dors?
L’entre­na­dor ha de ser fidel a ell mateix. Hi haurà gent amb més capa­ci­tat d’adap­tació i gent que en té menys. Però cal ser capaç d’adap­tar-se amb uns estàndards que són per al col·lec­tiu. La gràcia de l’entre­na­dor és saber moure’s en aquest entorn. També hi influ­eix el grau de relació que tens amb cada per­sona. Crec que es pot ser exi­gent i enèrgic, i es pot fer sense fal­tar al res­pecte.
Què li ve al cap quan pensa en el Bàsquet Girona?
És casa meva. Hi entro amb 17 anys, no havia ni fet els 18 quan parlo amb en Txus (Escosa). No tenia cap pèl a la cara i no havia començat la uni­ver­si­tat. I ara soc un adult.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)