Les places d’Eurolliga estan molt cares. I els últims anys amb la competència que estem veient que hi ha a la lliga, tenir la possibilitat de tornar a fer això té molt de mèrit. I més quedant primeres de lliga regular, que és una cosa que no ens esperàvem. Jugar a l’Eurolliga vol dir tornar a tenir bàsquet de primer nivell i que vinguin aquí les millors jugadores. Et fa pujar de nivell. No només a nivell de competència, sinó que també el club haurà de pujar de nivell. Això pot ser un primer pas per consolidar-nos d’alguna manera. Però primer el partit de demà s’ha d’assegurar.

Crec que amb això guanyaríem més estructura. Això potser no seria x diners a l’any. Tot s’ha encarit molt i tothom cada vegada vol més, però el que les jugadores demanen més que abans és l’estructura. Per a elles és molt més important i significatiu que hi hagi una bona estructura, que em sembla molt bé, perquè si hem de ser professionals tot ha de ser molt més professional. L’Uni em sembla un gran club, però no és un club gran i ara potser és l’oportunitat de ser això. Estem anant cap a projectes com València, Saragossa, Estudiantes... I tenir el Marc Gasol d’avalador és quelcom que la gent aprecia molt.

Jo l’únic que vull és assegurar la plaça d’Eurolliga. Un cop assegurat això, es posaran en vigor els contractes de les jugadores.

Una mica. I essent conscient que les oportunitats dels altres títols les hem perdut nosaltres. No té glamur, ni recompensa, ni bonificació... Però sí l’orgull que has fet alguna cosa important aquest any pel club. Vam fer el préssec a l’Eurocup, sí. Vam fer el préssec a la copa, sí. Doncs el tren d’aquest diumenge no el podem perdre.

Hi ha un punt en què entenc que la federació no el pot nominar perquè ha passat el que ha passat, hi ha hagut una sanció forta i una reprimenda. I no l’excuso, perquè la reprimenda hi havia de ser. Però això no treu que sigui el millor entrenador. El tema és que les seves formes externes són les que són, però la gent que treballa amb ell segurament en parlaria molt diferent. Que és un tio contra sistema i polèmic, tot això t’ho accepto. Però la feina que fa a mi em sembla excel·lent. Ha estat a nou final fours, té una trajectòria brutal i no ha sigut mai millor entrenador de la Lliga Femenina. I això em sembla fort. I aquest any no hem guanyat res però espero que quedem primeres de lliga regular. Són vuit mesos de constància i treball, constància i treball... I em sap greu que no hi sigui.

Crec que se l’havia de sancionar, però crec que set partits són massa. Que els temps estan canviant i les maneres estan canviant? Potser han volgut ser exemplars. Però això ha marcat un precedent i ara haurem d’aplicar-lo. Això és un esport que es juga a 200 batecs per segon. Que tots ens hem de controlar? Sí. Però hi ha moments que les coses es disparen. Què passa? Que té aquest posat heavy perquè és un tio dur.

És una gran pregunta. És que l’exigència és fotuda. Construïm una societat més llibertària, però jo soc d’una altra escola. En el món en què estem hi ha d’haver un punt desagradable. Si t’has de llançar per un barranc t’ho puc dir de moltes maneres, però no ho faràs. Hi ha un moment que t’han d’empènyer per sobre del teu confort. Això és esport d’elit. En totes les maneres de trobar l’excel·lència hi ha un punt dissonant. Jo ho entenc així. Crec que sí, que hi ha d’haver un punt més. Això és com fer-te bombera, saps que si ho fas, en algun moment et pots cremar. El bàsquet és molt mental. Com tot. I l’ideal seria que cada dia a l’entrenament tinguessis un nivell d’estrès similar al del partit. Perquè és dur entrenar amb estrès sempre. Però et fa millor. És així.

No sé què vull fer. Porto un viacrucis particular des que vaig deixar de jugar: què sé fer, què vull fer, què puc aprendre, on puc aportar... No han sigut dos anys fàcils i els resultats no han acompanyat. Han sigut dos anys durs; el primer de les lesions va ser terrible, i el segon doncs no va anar bé. Els entrenadors tenen un punt màxim d’obsessió que crec que jo no tinc. A mi el bàsquet m’ha agradat molt jugar-lo, el porto a dins, però no sé...

No, tia! M’agrada molt viure aquí. Si no soc entrenadora doncs no sé. Primer jo vull veure la fusió. Treballo pels dos clubs i vull que això vagi a bon port, que tots deixem les coses millors de com estaven, i fins que això no passi doncs aquí està el meu compromís amb tot això. També et dic que les tardes amb la base em fan molt feliç. M’agrada veure com descobreixen el bàsquet i em retorna molt. M’agrada acompanyar perquè sé per on passen les jugadores i empatitzo amb el que tenen al voltant, sempre m’ha anat bé això. Vull ajudar perquè la gent estigui millor, però aquest món és voraç i no és tan fàcil.

Per mi una tia com l’Anna Cruz, que ha fet tot el que ha fet amb aquesta discreció, de manera elegant... La crunchy és molt guai! A mi a part de donar-me la medalla olímpica a Rio... L’Anna Cruz va ser la sisena millor jugadora a Minnesota quan va guanyar l’anell, va tenir molt impacte a la WNBA perquè la seva presència equilibra el joc. Quan veig l’Anna Cruz o la Sílvia Domínguez o l’Alba Torrens... és que aquestes ties fan artesania: aquestes ties saben passar, llegir, fan les coses en el moment que toca i fan el que calgui pel bé comú. I això sembla fàcil però no ho és. I ara amb el bàsquet d’avui dia no ho veig, això. Ningú llegeix el joc. El bàsquet que conec i que vull transmetre va desapareixent.