Visc molt tranquil i allunyat del món del futbol. Em vaig treure el títol per ser director esportiu i tinc els dos cursos d’entrenador, però no m’agrada ser tècnic, no ho vull ser. Des que vaig deixar el futbol estic més tranquil i més feliç. No pateixo estrès i no tinc preocupacions i visc de la renda d’un parell de negocis que tinc. Sí que faig intermediació amb algun agent i jugadors, ja que he conegut molta gent al llarg dels anys, però sense involucrar-m’hi del tot.

I tant! I em penedeixo de no haver dit més del que vaig dir després del partit, que vaig ser l’únic que va parlar entre línies. Em vaig frenar per por de ser sancionat, però suposadament tothom sap que l’Sporting va adulterar la competició. Se sap, i ningú ho podrà demostrar, però aquell any havia d’haver pujat el Girona. A les acaballes del partit em vaig enfadar molt perquè vaig sentir un defensa del Lugo esperonar els seus companys amb un “som-hi, que l’Sporting està guanyant”. Les primes són il·legals en tots els casos. Al final del partit, sent futbolista, no podia dir res, ja que s’ha de demostrar. Ara està més perseguit i és més complicat, però en aquell moment encara hi havia gent que es movia i entrava a vestidors. En dues jornades anteriors em van treure un gol contra l’Alavés legal, a l’Sporting li van xiular un penal que no ho era… Vam fer 82 punts, i avui dia no passa que un equip que sumi aquests punts i no pugi a primera. Evidentment l’Sporting també va fer una gran temporada, però era un club més gran que el nostre, amb millors jugadors, més pressupost… i ens la vam menjar.

El Girona va estar a punt de desaparèixer i patíem impagaments. Aquella plantilla va tenir molt mèrit de fer el que va fer i arribar amb possibilitats a l’últim partit. Va ser un dia fatídic, i sort que em vaig poder treure l’espina dos anys després. Hi ha components de la plantilla que no ho van poder fer. No t’expliques comportaments del Lugo que em van indignar, com perdre temps amb empat i altres actituds lletges. Em penedeixo de no haver estat més clar al final del partit, no em vull ni veure parlant amb els mitjans aquell dia.

La gent mig llesta del món del futbol ho podia entendre. Jo, com a futbolista, amb un play-off al davant… no podia dir res ni desfogar-me. Va ser un dia fatídic i trist per a tothom.

Érem una família i anàvem tots a l’una. Guanyàvem tots els partits i tot ens sortia mecànicament. Vam fer un molt bon equip, amb bones connexions a dalt, amb en Mata, en Felipe i jo. Els gols venien sols, generàvem ocasions i jugàvem de memòria. L’últim partit el vam jugar sense centrals amb la lesió de Ramalho i les sancions de Richy i Carles Mas. Es lesiona David García i acabem amb Rovirola, un nano de la casa que no era ni central en un últim partit decisiu i amb Caballero que de cap era un avió, m’hauria passat a mi també. Vam jugar la temporada amb 14-15 jugadors, va ser molt dur i molt injust i trist. El fiasco més gran que m’he emportat en el futbol.

Tot eren experiències noves, també per a molts jugadors tot i l’intent del curs 2012/13. El camp era ple com mai i ningú no sabia com actuar pel que venia. No sé si el club estava preparat, però arran d’aquest pal, el City aterra, ajuda, es generen estructures i, llavors sí, l’afició s’ho creia. De fet, quan torno a firmar, dos anys després, percebo que la gent creia en l’ascens, i ho vam aconseguir. Del fracàs es va generar un sentiment de tossuderia, i ho vam acabar fent.

Jo acabava contracte, i dies després del partit m’ofereixen la renovació però per molt pocs diners. Tenia 30 anys i buscava resoldre la meva vida. Em va arribar l’oferta del Japó i veia que el club no estava preparat per pujar a primera. L’equip que teníem, però, era increïble, amb un dels pressupostos més baixos de segona, i en va tenir el mèrit Quique Cárcel. Vam fer una proesa sumant 82 punts i crec que vam plantar la llavor de l’actual Girona.

Hi ha una foto meva en què surto estirat a la gespa i mig mort després del gol. Va ser horrorós, una galleda d’aigua freda. Suposo que el mister em va canviar perquè em va veure cansat, però al cap del temps penso que havia d’haver seguit al camp. No per res, eh, però amb un 1-0, el partit obert, hauria esperat una mica més. Estava en un gran moment, havia marcat molts gols, però va anar així.

I tant! Suposadament se’ls va pagar més de la meitat del pactat i es va deixar a deure algun import.

No érem tan bon equip i hi va haver dubtes. Hi havia més estrelles i més egos, no érem tan com una família com el curs 2014/15. Per sort ens traiem l’espina i pugem a primera, amb molt d’esforç i arribant fins a la penúltima jornada, amb la sort que al Saragossa li valia un punt per salvar-se i a nosaltres per pujar.

És un partit que no recordaré pel rendiment de tots però sí perquè vam pujar, i és una data marcada. Va ser posar la cirereta i personalment tancar una ferida que s’havia generat dos anys enrere.

Totalment. És el club de la meva vida. He estat en 17 clubs, però per l’únic que he sentit de veritat és el Girona. Per la temporada dels 82 punts. La meva sortida no va ser la més maca per coses que tampoc hi hem de donar més voltes, però sempre tindré estima pel club, l’afició s’ha portat sempre bé amb mi.

És clar que sí. El segueixo per la gent amb qui tinc contacte a Girona. De la meva etapa hi ha Juanpe i Portu, a més de Galiano i Jota, uns mítics que sí que han viscut des dels suburbis fins al cel. Han passat molts anys i no soc un aficionat acèrrim com ho pot viure algú a la ciutat, però és clar que els miro sempre.

Al balcó de l’ajuntament, en la celebració de l’ascens, vaig dir que el Girona jugaria la Champions League. Era el primer any que pujàvem a primera, i allò era una utopia. Quan es va aconseguir, la gent m’escrivia recordant que ho havia vaticinat [riu]. Quan un club va en creixement, assentant bases, afegint recursos i estructura, sense pressió desbocada com en altres equips, passa el que li va passar al Girona el curs passat. Que els jugadors ho donessin tot, les apostes fossin bones i el tècnic, l’ideal, ajuda que passin coses extraordinàries. Jugar tres competicions enguany ha passat factura, i fer-ho bé és a l’abast dels clubs més grans.

Havia d’haver jugat a primera i hauria fet gols en la categoria perquè tenia la capacitat per fer-los. Al final, entre representants, contractes, comissions, etc., et maregen i acabes prenent decisions de les quals t’acabes penedint. M’ha costat molt arribar fins a dalt. Vaig anar a Escòcia cobrant poquíssim, sol, tenint lesions, partint-me la cara literalment i treballant molt. Podria haver arribat més lluny, sí, però també menys. Vaig conèixer grans companys i vaig viure coses molt maques. Marcar gols és una sensació indescriptible, és el que més trobo a faltar.

Penses que fàcil ho han tingut, i em genera una certa frustració. N’hi ha d’altres que treballen molt, demostren el potencial en diverses categories fins que de baix a dalt tenen l’oportunitat i la gaudeixen. Té més mèrit.