Lliga femenina

LA CRÒNICA

El campió de les furgonetes

Vint anys de l’Uni i 10 anys de la pri­mera lliga. D’una dècada enrere només Pere Puig –direc­tor espor­tiu– i Roberto Íñiguez –entre­na­dor– ocu­pen la mateixa posició. I l’ara pre­pa­ra­dora física Anna Jòdar era una júnior amb presència tes­ti­mo­nial al par­quet. Ni els peri­o­dis­tes que seguei­xen l’equip són els matei­xos. La lliga 2014/15 va tren­car mot­lles perquè, extin­gits l’UB Barça i el Ros Casa­res i deca­dent el Rivas, l’Ave­nida tira­nit­zava les com­pe­ti­ci­ons FEB. Fins que l’Uni va tenir l’encert de posar l’equip en mans de Ramon Jor­dana –que va implan­tar unes bases molt sòlides– i un segon encert subs­ti­tuint-lo per Roberto Íñiguez, resi­dent a Girona amb el seu fill Pablo, que jugava a Mon­ti­livi. Roberto va des­com­pri­mir una plan­ti­lla estres­sada, va liquar l’essència de Jor­dana i la va apli­car a una (apa­rent) uto­pia. No va per­dre cap par­tit (11-0) i es va car­re­gar la jerar­quia esta­blerta. Aquell títol i l’ater­ratge imme­diat en l’Euro­lliga van mar­car una inflexió: 10 anys més tard l’autèntic valor del pro­jecte gironí és que s’ha sabut man­te­nir en l’elit mal­grat les enves­ti­des de Sala­manca, València i Sara­gossa. I l’estímul d’un equip com­pe­ti­tiu ha reforçat les arrels soci­als d’un club impres­cin­di­ble.

La lliga 2014/15 va arren­car el bull a Würzburg. El 18 d’abril l’Uni va obte­nir el dret de con­que­rir-la gua­nyant 70-85 a Sala­manca. L’entre­na­dor local, Alberto Miranda, no tenia el dia: Jor­dana i Kuk­ti­ene (9/13 tri­ples entre totes dues) trin­xa­ven la defensa zonal que el tècnic man­te­nia amb obs­ti­nació. El bodyc­heck, recurs habi­tual de l’Ave­nida en els dos últims quarts, va fer tard. Com ha can­viat el bàsquet: l’Uni la va fer grossa amb Jor­dana, Cham­bers, Ibekwe, Kuk­ti­ene i Gid­den tra­ient la llen­gua (entre 30 i 38 minuts en pista). Totes –i Carbó, Frei­xa­net i Babkina, les altres que van jugar– ja estan reti­ra­des.

Ja hi havia indi­cis posi­tius des d’abans del matx. L’escal­fa­ment també pro­por­ci­ona infor­mació de l’estat d’ànim d’un grup. A Sala­manca, Jor­dana ballava, Ibekwe som­reia i el llen­guatge cor­po­ral de tot­hom comu­ni­cava una dis­tensió res­pon­sa­ble. “Pere, tinc bones sen­sa­ci­ons”, li vaig dir al direc­tor espor­tiu en un mis­satge.

A Sala­manca, no s’hi havia de tor­nar, i la manera era gua­nyar el pri­mer assalt. Ni els més opti­mis­tes comp­ta­ven poder endur-se la lliga en un hipotètic des­em­pat. Tam­poc Roberto Íñiguez, com m’adme­tia a la nit men­tre intentàvem abai­xar pul­sa­ci­ons al rebe­dor de l’hotel. Va ser una ves­prada llarga, de pren­dre consciència que aque­lla gran gesta neces­si­tava una rúbrica. Íñiguez, el seu germà –vin­gut des de Vitòria–, a esto­nes l’esti­mat dele­gat Vicenç Bor­das, i un ser­vi­dor, que era l’únic peri­o­dista gironí. “Al club, li he dema­nat nor­ma­li­tat, con­ser­var les ruti­nes habi­tu­als. Res extra­or­di­nari. Hem de fugir de la sobre­ex­ci­tació”, refle­xi­o­nava el tècnic. Qüesti­o­nava l’ordre impe­rant l’equip d’un club jove, atípic, que no havia asse­gut cap direc­tiu a la llotja de Würzburg i que arri­bava al pavelló abans del par­tit en un parell de fur­go­ne­tes de llo­guer amb el dele­gat i la fisi­o­te­ra­peuta al volant.

Va arri­bar Sant Jordi i, a banda de 5.200 giro­nins que tiba­ven les cos­tu­res de Fon­ta­jau, tot­hom qui va voler va veure per tele­visió com l’Uni arra­sava nova­ment el rival (72-54) i recu­pe­rava l’auto­es­tima d’una ciu­tat i una afició que –posem-hi con­text– no feia tant que havia assis­tit impo­tent a la des­a­pa­rició del CB Girona i del Sant Josep amb la cor­res­po­nent càrrega de melan­gia i de deu­tes. L’Uni ho va regi­rar tot.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.