Capitana, referent i emblema
Vint-i-un anys de carrera professional. Una plata olímpica, una plata i un bronze mundials, tres ors, una plata i dos bronzes europeus i 214 internacionalitats. Tres Eurolligues, onze lligues (vuit a Salamanca i tres a Rússia), cinc copes de la Reina i un reguitzell infinit de rècords personals, com el fet ser la jugadora amb més partits a Lliga Femenina Endesa (582) i amb més assistències (2.012).
Aquest és part del palmarès de Sílvia Domínguez (Montgat, 1987). La catalana va anunciar ahir la seva retirada com a jugadora professional en un acte celebrat al Würzburg Arena de Salamanca, el pavelló del club de la seva vida i que, a partir d’ara, portarà el seu nom. A Castella, la base hi ha disputat 15 temporades, en les quals s’ha convertit en un emblema de la ciutat.“Estic acostumada a sortir aquí davant 3.000 persones i jugar a bàsquet, però avui surto aquí i és molt més complicat que posar una cistella.”Així va començar el seu discurs l’atleta tot just abans de pronunciar les paraules que escenificaven el final d’un capítol: “Vinc a comunicar que poso fi a aquesta etapa com a jugadora professional de bàsquet.”
Entre aplaudiments dels assistents, entre els quals hi havia familiars, entrenadors, directius i amistats, Domínguez expressava l’emoció de dir adeu a una professió que ha estat més que un motor de vida. “M’envaeixen sensacions i sentiments. Sento tristesa perquè s’acaba i orgull per tot el que he pogut viure. Avui m’envaeix una gratitud enorme. És un dia per agrair a persones, equips i clubs que han format part de la meva història. Vaig començar abans dels sis anys en una cistella al costat de casa amb el meu germà, en Jordi, i recreàvem allò que vèiem per la televisió. Escenaris que no vaig pensar mai que tindria l’oportunitat d’aconseguir. No vaig pensar mai que el bàsquet em donaria tot això.” Envoltada d’alguns trofeus i de samarretes amb el dorsal número 6 heretat del seu germà, la capitana va assegurar deixar l’etapa en plenitud: “El viatge ha superat qualsevol expectativa. Dedicar-te a allò que estimes és un privilegi i ho he sentit així des del primer dia fins a l’últim.”
Fins al darrer alè, Sílvia Domínguez ho ha deixat tot a sobre del parquet: ha repartit assistències que durant anys han desencaixat més d’una mandíbula i ha fet patir a més d’una defensora que intentava sense èxit frenar-la quan encarava la cistella o feia un tir en els darrers instants d’una possessió. La base va posar el punt final a l’acte transmetent aquella serenor que ha caracteritzat el seu lideratge i l’ha convertida també en una capitana emblemàtica: “El valor que té la meva carrera no el mesuro pels títols guanyats o el temps que hi he dedicat, sinó per la intensitat. Crec que he viscut moments increïbles i experiències úniques. (...) I espero haver pogut deixar una mica d’empremta en el bàsquet i en les persones que m’he trobat perquè sens dubte aquesta seria la victòria més gran de la meva carrera.”
