Una de les obres del poeta palestí Mahmoud Darwis qüestiona: “Som el que fem amb el temps, o som allò que el temps fa amb nosaltres?” Aquesta podria ser una de les reflexions que Laia Raventós (Santa Eulàlia de Riuprimer, 1997) es va fer quan, immersa en la temporada 2022/23 amb el Cadí la Seu, va decidir que l’any següent no jugaria a bàsquet. Una decisió sorprenent per a un talent a l’alça de 27 anys i que havia fet tots aquells passos que calia o es pressuposava que havia de fer fins a arribar a l’elit del seu esport: seleccionada per al programa de formació del Segle XXI, tres medalles d’or europees i una de plata mundial en categories inferiors amb Espanya, minuts i moments importants en una universitat americana (Charlotte) i amb un creixement consolidat en un equip de la màxima categoria.

Potser perquè a vegades el que fem consumeix allò que som, i qui som queda diluït en una rutina d’entrenaments, viatges, hores de fisioteràpia, hores de recuperació, partits i encara més viatges. Un cúmul de circumstàncies que van portar l’osonenca a dir prou. “Durant el meu tercer any als Estats Units vaig fer un viatge a Tailàndia i em vaig quedar amb ganes de tornar-hi i tenir temps per viatjar. No dic que sigui l’única raó, però sí que tenia l’espina clavada d’agafar les maletes, de marxar i no tenir obligacions de tornar. La Seu d’Urgell és una segona casa per a mi, però necessitava una pausa, mental i física. I aleshores vaig dir: d’acord, l’any que ve no vull continuar, i no sé si vull jugar més”, rememora Raventós.

Capaç d’aïllar-se del soroll que fa una terrassa d’un cafè de Gurb a l’hora punta de l’esmorzar i pensativa a l’hora de respondre al que se li pregunta, reconeix que és difícil enumerar els sacrificis que demana l’esport d’alt rendiment, un dels més costosos, el temps: “Renuncies a moltíssimes coses. De les més importants, la família i els amics. Sempre que ells feien plans xulos, era ‘no puc, tinc entrenament’ o ‘no puc, tinc partit’. I quan estàs amb la selecció, tots els dies de vacances tens concentració, europeus... Crec que t’hi acostumes i no tens les expectatives de tenir aquest temps perquè ja saps el que hi ha. Vas empalmant i no te n’adones, i potser quan ets més gran dius: ostres, m’he perdut moltes coses! A la vegada també tinc experiències que sense aquest temps no hauria pogut viure.”

La decisió estava presa: en acabar el curs hi hauria una pausa. Ara tocava el més difícil, acabar la temporada. “Em llevava als matins i deia, quina mandra o quin pal anar a entrenar-me avui, demà i demà passat. Quedaven molts dies per acabar la lliga. I tot i saber que era l’última temporada, perquè per a mi era l’última temporada, doncs ho veia molt lluny. I cada dia se’m feia més gros i cada vegada em costava més. I això sumat a les ganes que tenia de fer altres coses, que no podia fer perquè durant la temporada no tens temps de fer gairebé res, va ser el que em va fer adonar que no volia continuar. Jo abans arribava als entrenaments feliç, fent bromes a tothom… I després d’això ja no hi era. Semblava que estigués sempre enfadada i se’m va fer llarg, però alhora curt perquè tot passa volant. I va arribar l’últim partit i jo era superfeliç.”

Responsable de cap a peus, per a Raventós el compromís pesava molt i anava per davant de les ganes o la necessitat d’invocar un temps mort. “No m’agrada deixar les coses a mitges. En aquell moment tenia un paper important dins l’equip i no em veia capaç de deixar-los penjats. L’entrenador havia confiat molt en mi i volia acabar.” I així va ser. Només la mateixa Raventós sap la sensació d’alliberament que va recórrer el seu cos quan va sentir el trident arbitral xiular el final d’aquell partit de play-offs contra el Perfumerías Avenida. Era 23 d’abril del 2023. El Sedis va perdre contra un transatlàntic, però la derrota era el menys important. “Va ser com si m’hagués tret un pes molt gran de sobre. Les persones del meu entorn ho sabien, l’entrenador, en Jordi Acero, també… Podia haver dit, fins aquí, però jo volia acabar encara que m’estigués costant”, recorda.