Ara per ara, un somni

Tot plegat, xifres i realitats que no fan res més que constatar que sense la intervenció catalana, el trajecte espanyol en aquella cita al Japó hauria estat un camí d'espines, i no de roses. I és que un equip amb Garbajosa i Felipe de puntals no tan sols no hauria tingut cap possibilitat de lluitar pel títol, sinó tampoc per les medalles. Amb prou feines hauria tret el cap a quarts de final. I és que, no és només l'aportació tangible el que defineix el grau diferencial de Pau o Navarro, sinó la capacitat de generar joc i de condicionar tot el teixit defensiu del rival.

En el seu cas, no hi pot haver ni el consol de veure'ls vestits –ni que sigui en una costellada contra un rival de tercera fila, com en el futbol– amb la samarreta de la selecció catalana. Lluny, molt lluny, queda l'amistós contra Croàcia del 27 de juny del 2002 al Sant Jordi, amb triomf de Catalunya (82-75) davant de 16.471 espectadors. La flama, però, s'ha anat apagant progressivament, i avui es manté encesa per la disputa anual de la copa de les Nacions, que, majoritàriament, disputen jugadors de la LEB Or. Tot és conseqüència d'un calendari cada dia més carregat de partits i d'una conjuntura econòmica gens propícia. La federació catalana no pot fer front a l'organització d'aquest tipus de partits, i menys encara a les assegurances per als cracks de l'NBA (Pau i Marc Gasol, i Ricky).

No cal sacsejar-se gaire el cervell per calibrar la competitivitat que tindria una selecció amb llum verd per disputar partits oficials. A banda dels cinc que es van coronar en el mundial del 2006, s'hi podrien afegir Ricky mateix, Raül López, Víctor Sada, Pau Ribas, Rafa Martínez, Roger Grimau, Xavi Rabaseda, Sergi Vidal, Xavi Rey, Albert Miralles, Guillem Rubio o Jordi Trias, per posar-ne alguns exemples. Per triar i remenar. Tots, amb arrels formades i polides en categories de base dels clubs capdavanters del país. En especial, el Barça i el Joventut. A ells, també s'hi podria afegir Serge Ibaka, creat com a professional entre l'Hospitalet i el Manresa, i apropiat per la FEB.

Junts, segur que no només no desentonarien en les grans cites, sinó que estarien en disposició de pugnar pels metalls. Fins i tot un esglaó més del que quedaria d'Espanya. I, com ells, igual en femení.