Unes muntanyes russes
L’Espanyol ha passat de celebrar la tornada a Europa a tastar la cua de la lliga en un mateix any
Amb la destitució de Machín, han passat quatre entrenadors diferents per la banqueta blanc-i-blava
De l’esclat de joia al mes de maig quan es va certificar la tornada de l’entitat a Europa, a acabar l’any com a cuer de la lliga. L’any 2019 ha portat l’afició de l’Espanyol a unes muntanyes russes emocionals difícils de digerir causades pels millors i pitjors resultats de l’equip en un mateix any natural i també per la identificació de l’afició amb uns referents en el terreny de joc que, de cop i volta, van marxar.
No les tenia totes l’Espanyol de Rubi quan va començar el 2019. El conjunt blanc-i-blau va tocar fons en la lliga al mes de gener quan va ingressar en la quinzena posició, a dos punts dels llocs de descens. L’equip, a més, era eliminat en la copa pel Betis. Però contra pronòstic, l’eliminació va servir a l’equip per alliberar-se i a partir d’aquí va començar una ratxa que només va aturar el final de lliga: set victòries (tres de les quals consecutives al mes de maig), vuit empats i només dues derrotes van deixar l’equip en posicions d’Europa League en finalitzar el campionat. En els últims 17 partits del curs, només el Barça, el València i l’Atlético van sumar més punts que l’Espanyol (29, igual que el Madrid). La invasió de camp de l’afició en el darrer partit del curs contra la Real Sociedad (2-0) tenia tot el significat del món: l’entitat tornava a passejar el nom per Europa dotze anys després.
La cara B de l’èxit va arribar a l’estiu quan Rubi, l’artífex a les banquetes, va marxar al Betis atret pels cants de sirena del conjunt andalús. L’acompanyaria unes setmanes després Borja Iglesias; gran ídol de l’afició juntament amb Mario Hermoso, que va deixar l’equip per marxar a l’Atlético. L’Espanyol s’havia de refer de la pèrdua del seu esquelet que li va generar prop 50 milions d’euros en traspassos i ho va fer sense reinvertir-ho ja que les altes van sumar només 18,5 milions d’euros. A la banqueta, la direcció esportiva va decidir confiar en un home de la casa: David Gallego, que arribava amb la garantia de bons resultats amb el filial. L’entrenador de Súria havia aconseguit la quarta millor classificació històrica del filial (cinquena posició) i la millor des de l’any 2001 a segona B.
Europa
El repte per al tècnic era gegant ja que havia de fer funcionar un equip orfe de les estrelles del curs anterior i, a més, disputant tres competicions. A Europa, de fet, se’n va sortir. L’equip va aconseguir la classificació per a la fase regular de l’Europa League. A la lliga, en canvi, tot al contrari. Els mals resultats es van acabar emportant Gallego, que va sumar una sèrie de cinc punts en vuit partits.
La direcció esportiva va confiar el relleu a Pablo Machín, que va continuar amb la mateixa empremta que Gallego. L’exentrenador del Girona va intentar revolucionar l’equip variant el dibuix amb el seu predilecte 3-5-2 però els resultats no van canviar: excel·lència a Europa, on l’equip es va classificar per a les eliminatòries com a primer de grup, però un desastre en la lliga. La derrota contra el Leganés, un rival directe per a la salvació (la setena en deu partits en la lliga amb el sorià a la banqueta), va posar fi a la trajectòria de l’entrenador a la banqueta blanc-i-blava i va provocar el tercer nomenament d’un tècnic a l’RCDE Stadium: Abelardo comandarà l’equip el 2020.