Era un partit transcendental. Havíem de guanyar per evitar el descens. Estàvem amb moltes ganes, però, tot i tenir diverses ocasions, la pilota no entrava. I quan queden deu minuts marca l’Alavés. Aquell resultat ens enviava a segona.

Sí, vaig tenir la sort de marcar. Era un gol important, però no ho recordo amb felicitat. Les meves sensacions van ser molt diferents a les del gol que vaig marcar en la final de copa, setmanes abans.

El sentiment i l’emoció és totalment diferent. Guanyar un títol i fer el tercer gol de la final, que sentenciava el partit, va ser un esclat de joia i un moment per gaudir. El gol de la salvació contra la Real va ser un alleugeriment. Va ser treure’s un pes de sobre en una temporada en què mai ens havíem vist en el descens i que hi vam anar caient de mica en mica. No té res a veure pel que fa a sensacions. Aquell dia ho vam passar molt malament. Van ser deu minuts d’infart.

El gol i l’alegria d’evitar el descens i els companys plorant i abraçant-nos. Jo em vaig quedar en blanc per un moment, però de cap manera ho vam celebrar tant com la copa.

Sí, és el més important, sense cap mena de dubte, i un dels més importants de la història del club. Fer un gol així, que suposi la salvació i en la darrera jornada és molt important, però pel tema del canvi d’estadi i els projectes que hi havia dins del club encara li han donat més transcendència històrica i econòmica.

L’he vist diverses vegades. No aquest dia en concret, però a vegades miro fotos i decideixo veure el gol, i m’emociona encara. És igual que ho vegi una o cinc vegades, les sensacions són igual d’intenses.

Aquesta transcendència emocional em fa sentir orgullós. La gent, quan em parla d’aquest gol, m’explica, fil per randa, com ho va viure, i tenen desades, al mil·límetre, totes les emocions que van viure en aquell instant. Tot va ser molt intens. I és molt agradable que la gent t’expliqui com ha viscut aquell moment i ho comparteixi amb tu.

Amb el cor ho tinc clar, i tots els periquitos volem que se salvi i hi confiem. Però veient els números, no és fàcil. La realitat és que s’han de fer bastants punts. Hi ha partits amb rivals directes, però s’han de guanyar. No hi ha marge.

Penso que aquesta situació perjudica bastant l’Espanyol en relació amb altres equips. La nostra afició, quan la situació és dolenta, empeny moltíssim, anima més i s’ajunta més. Tot i això, confio totalment en els jugadors i en l’equip. Sense l’afició han de tirar endavant.

Els jugadors han d’estar molt més mentalitzats, i per moments els partits semblaran un entrenaments, però han de treure tot el que tenen per fer la diferència. Ara, més que mai, s’ha de notar l’equip que està més necessitat de punts. Jo només espero que se salvi, encara que sigui en l’últim minut, com vam fer nosaltres contra la Real.

Això és futbol. Durant una temporada poden passar moltes coses. Ara estàs a dalt i després, a baix. Són situacions amb què el jugador ha de conviure i és part de la nostra posició. L’esport d’elit són alts i baixos, i cal adaptar-se.

Tinc 37 anys i encara no em vull retirar. Ara estic meditant a veure què faig i on puc continuar jugant. Una opció és continuar a l’Índia, o bé apostar per altres ofertes que tinc per anar a l’estranger. El problema és que aquest virus no sabem com evolucionarà ni què passarà. No ho tinc clar. Queda una mica de temps per a la propera temporada, i ho he de decidir.